marc2Balaguer. L’últim any ha transcorregut amb certa calma aquí, a la nostra ciutat. Calma que denota pau i tranquil·litat cívica, funcionament ordinari dels serveis públics i esvaïment tímid però progressiu de la crisi. Però també adormiment. Un ensopiment social i cultural més acusat que a poblacions semblants del nostre entorn més immediat. Hi ha activitat, certament. Però no som capital. No liderem pràcticament res. A nivell polític, qui dia passa, any empeny. És el mandat que, a l’Ajuntament, hi ha més grups municipals. L’atomització és evident: ha calgut bastir un tripartit per assegurar la majoria absoluta al govern. Però de soroll, poc. Del que hauria pogut ser el grup revelació, la CUP-PC, per allò d’aixecar catifes i obrir finestres, no n’hem tingut massa notícies. Excepció feta d’una moció ben travada per a la laïcitat, el debat de la qual encara em té al·lucinat. Tampoc hem tingut notícies d’una obra de govern a mig camí entre el continuisme i la quietud. És d’hora, encara?

Catalunya. Ha nascut una nova organització política: el Partit Demòcrata. Hereu de Convergència, l’instrument més eficaç que ha governat mai aquest país nostre. El PDeCAT té els ingredients per esdevenir partit central, pal de paller, punta de llança. De tall socioliberal, entronca amb la millor tradició del catalanisme. Pot semblar que Esquerra Republicana està de moda. Guanya alguna contesa. Però el traç gruixut de la història dels països el dibuixen els partits sòlids de govern. El Partit Demòcrata pot aspirar a ser-ho. Els socis republicans, mentre lloïn Fidel Castro, no.

dosmilsetzeMón. Oxford Dictionaries ha triat post-truth com a paraula de l’any. La postveritat defineix la circumstància en la qual les crides a l’emoció pesen més en crear opinió pública que els fets. Aquest 2016 hem assistit estupefactes a resultats del tot inesperats. Al triomf del brexit al Regne Unit, una veritable estocada al projecte d’integració europea, s’hi ha sumat la victòria de Donald Trump com a president dels EUA. També hi podríem afegir els referèndums perduts per a la pau i per a la reforma constitucional a Colòmbia i a Itàlia, respectivament. Cadascuna d’aquestes qüestions té múltiples factors que les expliquen. El comú denominador ha estat l’èxit de la manipulació dels posicionaments polítics de milions de persones enfadades amb el món. Amb l’stablishment que puguin representar Clinton, Junker, Renzi o el Sant Pare. Que Déu ens agafi confessats.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.