Si la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va dinamitar definitivament l’encaix de Catalunya amb Espanya, la decisió del Suprem d’aquesta setmana criminalitza la dissidència política i els drets a la manifestació i a l’autodeterminació i consagra la limitació del debat parlamentari. En una demostració superlativa de l’ús del dret penal de l’enemic, el Suprem ha cuinat una olla barrejada de falsedats, errors i manipulacions per tal d’aplicar barroerament uns tipus penals que no s’ajusten a la realitat.
És cert que no han tingut la gosadia de condemnar els nostres representants per rebel·lió; com ho és que han aprofitat aquesta acusació per suspendre’ls durant dos anys de les seves funcions públiques –previsió només per terroristes i rebels– alterant les regles del joc democràtic. En altres paraules: a banda d’acordar la presó dels seus adversaris polítics, han robat el vot a dos milions de catalans. Dues dades il·lustren l’animalada jurídica que, en nom del rei, han signat ses senyories: dediquen 34 pàgines als fets provats i 193 a justificar que durant el procés judicial no s’han produït vulneracions de drets fonamentals.
La resposta a aquesta sentència –de presó per un govern, una presidenta de parlament i els dirigents de dues de les entitats més rellevants d’Europa– no pot ser abaixar el cap, tristos i disgustats, i anar tirant amb un govern autonòmic fent política autonomista. Cal –i el gruix de la gent ho ha tingut clar des del minut zero– adoptar una actitud de combat i organitzar una estratègia de desobediència ide resistència pacífica. Cal, a més, fer política. I a l’espera de conèixer la resposta del govern i del Parlament, convindria decidir i consensuar el projecte amb quèhem d’acudir a les urnes de les eleccions espanyoles del 10 de novembre.
No he compartit que els partits independentistes anessin separats a les eleccions del 2015 ençà. Amb la sentència a la mà, és, a més, una vergonya i una indignitat. Cadascú valorarà els esforços desiguals que s’han fet per la unitat. Expirat el termini de presentació de coalicions, insistir en aquest punt és perdre el temps; val la pena, però, fixar un programa nítid sobre què cal anar a fer a Madrid. Un full de ruta amb la independència de Catalunya al centre i que superi definitivament el mercadeig autonomista que tan costa abandonar a alguns representants polítics dits independentistes.
La cèlebre consigna de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977) que parafrasejo al títol incloïa, on dic autodeterminació, Estatut d’Autonomia. Però Estatut d’Autonomia com a pas previ a l’exercici del dret a l’autodeterminació. El nostre punt de partida era, pels espanyols, un punt d’arribada. Els objectius polítics d’avui no són altres, doncs, que els de fa quaranta anys. Girem a la roda del hàmster.
Reivindiquem novament la llibertat, les llibertats, davant d’una repressió desfermada contra els dissidents polítics. Denunciem la persecució d’artistes i de mestres. L’agressió de votants pacífics. La intimidació d’alcaldes i de funcionaris. Exigim l’amnistia dels presos polítics com a única solució al despropòsit judicial perpetrat pel Suprem amb l’aquiescència de tots els poders estatals. I defensem el dret a l’autodeterminació com un dret innegociable, inherent de tots els pobles del món. Només les condicions del seu exercicisón negociables; arribar a aquesta transacció ha estat tothora la voluntat dels presos polítics i dels exiliats.
La mobilització massiva de la ciutadania a les concentracions de dilluns i l’èxit de les primeres accions del Tsunami Democràtic demostren que la voluntat majoritària de construir un Estat català independent es manté inalterable. Després de dos anys de desorientació hem de recuperar el tremp i rellançar el projecte. Al carrer i a les institucions. Sense desviar-nos de la lluita per la llibertat, l’amnistia i l’autodeterminació.