Amb permís del Sr. Sisa: si no hi ha cases d’algú, no hi ha cases. No parlo de parets o de totxos, de teules o de teulades, de portes o de finestres, ni tampoc d’escriptures que delimiten la propietat horitzontal, ni de béns immobles, ni de préstecs hipotecaris a 30 anys. Vull dir cases com, als registres parroquials dels baptismes i casaments de la segona meitat del segle XIX, s’anomenva a les famílies, gairebé nissagues locals, més enllà dels edificis que les albergaven.
La casa com una identitat construïda, com un recipient necessari, com un escenari de vides, com un paisatge exclusiu de les nostres intimitats més privades, com una geografia de la nostra història vital. La casa com testimoni fidel dels moments de dolor i d’amor, de tristesa i d’esperança, d’objectius acomplerts i de promeses oblidades, de vides que passen, i també de morts, que resten enganxades a les parets quan ja no hi són, com les marques dels quadres que les han vestit al llarg dels anys i que persisteixen tossudes, alienes a tota voluntat humana de canvi.
Com costa de despullar una casa de la seva humanitat! Tothom que ha passat per l’experiència d’haver de ‘netejar’ la casa d’una persona estimada que ha traspassat, per exemple d’uns pares, coneix aquesta resistència de les parets i dels mobles a la seva deshumanització. Què llancem i què salvem? I què en fem de tot allò que no podem llençar?
Cada moble, cada racó, cada estança, guarden l’olor de les vides que hi han viscut. Inclosa la teva.
Child drawing-family house
No hi ha record sense paisatge, sense marc, sense context. La taula on comparties les alegries i les discussions, la butaca on el pare feia la becaina, el sofà on feia ganxet la mare, el calaix on es guardaven les fotos, el llit on vas inaugurar el capítol de l’amor, el quadre que vas pintar quan encara tot era possible, la tauleta on estudiaves quan encara tot restava pendent d’aprendre.
Coneixes la volatilitat de la memòria quan es desprèn dels seus suports materials. Saps que és necessari guardar les fotografies, si pot ser en format tangible, per tal de retenir-neles imatges mentals.
I malgrat tot l’espai sempre és limitat. Al llarg de la vidaja has hagut d’aprendre, sí o sí,a deixar anar llast, a desprendre’t de pesos i de volums cada cop que has canviat d’habitatge. Mai no pots arrossegar-ho tot. I no tot és arrossegable. L’habitació on vetllaves el son dels teus fills, el llit on es presentaven a mitjanit buscant escalf i protecció, la porta que tancaves cada nit amb clau per protegir-los dels fantasmes. Dels seus i dels teus. Tot queda enrere. I recomençar en una altra casa és també, inevitablement, oblidar-ho tot una mica. Una nova casa que hauràs de començar altre cop a fer teva a partir del primer dia.
‘Casa lo Parrancho’, quedava escrit per sempre més en els llibres parroquials del XIX. I no puc evitar de preguntar-me qui era aquell primer ‘Parrancho’. Quin va ser l’escenari dels seus dies de vida, i si encara podria rescatar-ne algun vestigi que allargassi la seva ombra fins al segle XXI. O viceversa.
No només la nostra casa és casa nostra, també nosaltres som una mica de la casa.