Passades set dures setmanes en les quals la immensa majoria de la població ha respost amb un altíssim grau de responsabilitat i civisme a les exigències de confinament que ens recomanaven les autoritats sanitàries per doblegar la corba dels contagis de la COVID-19, iniciem aquests dies una altra etapa que ens és igualment desconeguda, la del desconfinament. Estic plenament convençut que entre totes i tots ho sabrem fer de la manera més segura i conseqüent possible, tot i algunes imatges alarmants que vam veure els primers dies d’aquesta setmana, especialment a les grans capitals. Les nostres intenses relacions socials ens descriuen com a civilització que creu en les persones i pocs actes com una abraçada, dos petons o una encaixada de mans ens donen més confiança que els papers signats, timbrats i segellats, però ens haurem d’acostumar a mantenir la distància física, que no la social, al temps que ideem nous gestos de companyonia. Serà difícil, sí, però no impossible.
Si releguem a una importància marginal alguns comportaments incívics, els responsables públics podem estar ben orgullosos de les rèpliques que els nostres conveïns han donat a les crides per quedar-se a casa, no acumular aliments o renunciar a l’esbarjo en espais públics. I no només ha estat lloable aquesta conducta, sinó que encara s’han sabut trobar els espais per al bon humor, la solidaritat i, molt especialment, el reconeixement als professionals de la salut, que mantenen la primera línia d’acció contra la propagació del virus.
Evidentment, em sumo personalment −com hem fet des del balcó de casa meva− als homenatges al sector sanitari, però m’agradaria fer-ho extensiu a les persones que vetllen per la nostra seguretat, com agents de policia, empreses de seguretat i bombers; per la nostra alimentació, com botiguers, treballadors de grans superfícies i transportistes; pels nostres avis i els nostres fills i filles, com assistents socials, personal de neteja i educadors; per l’accés a una informació fiable, com els mitjans de comunicació, i per tothom que ha tingut cura de la nostra estima personal, com són tots els veïns i veïnes que ens hem anat interessant per la salut i l’estat d’ànim de cada casa del costat amb una intensitat fins ara potser innecessària.
Però especialment no em vull deixar un col·lectiu de dones i homes que aquestes setmanes han viscut i “patit” en primera persona cada esdeveniment que s’anava succeint en totes les poblacions. Em refereixo als alcaldes i a les alcaldesses, acompanyades pels regidors i regidores, que en la majoria de les ocasions no han distingit entre ser oposició o govern perquè han sabut posar-se a disposició del seu veïnat per damunt de les democràtiques discrepàncies partidistes. Pot semblar un reconeixement corporatiu −jo mateix soc primer edil d’una bella població del Pla d’Urgell− però us ben asseguro que, parlant aquestes setmanes amb alcaldes i alcaldesses, he pogut copsar l’angoixa per la situació en les seues poblacions o per les residències d’avis i, també, l’alegria per les altes hospitalàries que anaven retornant a casa.
Aquests temps en xarxa faciliten moltes vegades la injusta confusió d’atribuir a l’alcaldessa o l’alcalde les responsabilitats d’un cap d’Estat. No és això. Ni molt menys. I ho hauríem de saber molt bé, i valorar en la seva justa mesura, els vilatans de poblacions que encara guarden la mida de les persones. Perquè un alcalde està obligat a ser el ‘primer veí’ del seu municipi quan s’esdevé una tragèdia, la primera persona en buscar una solució, independentment de quina administració en sigui la competent, i l’‘últim ciutadà’ que podrà donar-se descans. Heu pogut veure els vostres alcaldes i alcaldesses repartint menjars per les cases de qui no podia sortir, organitzant brigades de persones voluntàries per atendre qualsevol necessitat i organitzant un Sant Jordi als vostres pobles el més lluït possible mentre, us ho ben asseguro, fan de necessari i insistent corcó davant les administracions superiors.
Conscients d’aquesta realitat, a la Diputació de Lleida ens hem fet nostres les preocupacions de les alcaldies, raó per la qual hem posat en marxa un Pla de Xoc que pretén alleugerir la pressió econòmica que amenaçava de posar contra les cordes les arques municipals i, de retruc, les empreses i els treballadors del territori que presten serveis als municipis. Hem activat tres plans de subvencions −de Salut, de Cooperació Local i de Cooperació Comarcal−, la principal virtut dels quals és que els ajuntaments tindran ingressats els diners en cosa d’un mes. Per a moltes petites empreses, la prioritat ara no és la facturació, sinó la liquiditat, i sobre aquesta disponibilitat volem incidir directament amb 15 milions d’euros. Davant d’aquesta crisi sanitària que, malauradament, evolucionarà cap a una crisi econòmica, els alcaldes i alcaldesses, amb la Diputació al seu costat, estem treballant, des dels nostres municipis, per evitar que els més dèbils en surtin més debilitats encara.
Joan Talarn i Gilabert
President de la Diputació de Lleida i alcalde de Bellvís