Els monàrquics hispànics estan tristos. Ha de ser un cop dur. Això que els ha passat no serà fàcil d’oblidar.
Ser monàrquic al segle XXI és una prova de tenir un fetge colossal.
Els monàrquics espanyols ja ho saben que els Borbons són una panda de lladres que han estat un exemple de dinastia depredadora. No posarem exemples ni recordatoris perquè tothom els té presents.
Els monàrquics espanyols estan tristos perquè els han decebut.
Es una sensació que, poc o molt, coneixem tots: és quan et falla una persona, animal o cosa en la que havies posat la teva confiança. Com la segadora que tota la vida ha anat bé i un dia es nega a engegar-se. Té gasolina i oli. Tots els cables diràs que estan al seu lloc… calla, la bugia, potser està bruta. La treus, la neteges, la tornes a posar. No funciona. Quin desastre.
Poso l’exemple de la segadora perquè el de la parella podria ser més dolorós.
Amb la monarquia els ha passat això mateix. Els ha fallat. La institució que donava continuïtat al règim del 78, ens mans d’un personatge lamentable. Un fracàs històric.
Ara ens volen fer creure que l’hereu és molt bona persona i no té res a veure amb el lamentable pròfug, fugitiu i barrut que li ha passat l’herència, corona inclosa.
El govern fent-se el despistat i els pilotes del règim dedicant-li tota mena d’elogi.
La situació de l’esclau és lamentable, però la de l’esclau que li riu les gràcies a l’amo, és repulsiva.
Estem atents perquè encara acabarem tenint nosaltres la culpa de tot. Aviso.