Ens ho estan posant difícil.
Més que res per l’acumulació de maleses que estem presenciant. Fa un parell d’anys, o tres, semblava que teníem alguna cosa guanyada.
Ara hem vist que no, que ni de bon tros. No tenim res guanyat. Ans al contrari sembla que ho tenim tot més perdut que mai. Tampoc direm perdut del tot. Es possible que no. Direm que lo més calent està a l’aigüera. Tampoc no ens desanimarem per això.
Ens havíem pensat que alguna cosa millorava. Ara veiem que no.
L’España imperial, la de la caspa, continua plenament vigent. La classe judicial té el Gobierno agafat pels testicles i ho demostra cada dia.
La classe política tampoc no perd l’ocasió de manifestar que el franquisme segueix vigent. Amb els expresidents signant cartetes en favor del Martín Villa ja en tenim una bona mostra. UGT i CCOO també han deixat clar per a qui treballen.
A casa nostra tenim un bon cacau amb la divisió en partícules de qui demanava unitat i els de la taula de diàleg que no han aclarit si la taula ha de ser taula o mesa.
La gent comença a estar-ne tipa. No està molt clar si això de manifestar-se cada dijous i cantar algunes cançons reivindicatives va a alguna banda o no. També hi ha la por al Covid-19, és cert, però potser hi ha alguna cosa més, una mica massa de tot, de cançons, de samarretes, de trobades i del cap de Déu, perquè no es veu gaire clar el final, si hi ha final.
Una cosa és certa, però: si seguim lluitant, podem perdre o podem guanyar.
Si no lluitem, hem perdut segur.