“Alguns homes canvien de partit pel bé dels seus principis; uns altres canvien de principis pel bé dels seus partits”. La cita és de Winston Churchill i la va recuperar el conseller Antoni Comín, antic militant socialista, quan va concórrer a les llistes d’ERC el desembre de 2017. Ara és diputat de Junts per Catalunya al Parlament Europeu. Churchill va canviar dos cops de partit. També ho van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que, escindits del Centre Nacional Català, van fundar la Lliga Regionalista. Francesc Macià i Lluís Companys van constituir ERC procedents d’Estat Català i del Partit Republicà Català, respectivament. Carrasco i Formiguera va passar d’Acció Catalana a Unió Democràtica. I el primer president de Convergència, Ramon Trias i Fargas, venia d’Esquerra Democràtica. Més recentment, els presidents Rigol i de Gispert van abandonar Unió per passar a Demòcrates.
Expulsions a banda, en aquests supòsits hi pot haver dos esquemes: o el partit d’origen s’integra amb altres per formar una nova formació més àmplia o es produeix una escissió. El segon cas és el que finalment ha tingut lloc entre el PDeCAT de David Bonvehí i Junts per Catalunya de Carles Puigdemont. Els més idealistes, que van (vam) creure fermament en l’operació de Junts pel Sí i per qui la Crida era una oportunitat il·lusionant, a una banda, i els qui posseeixen el control de l’aparell del PDeCAT i els seus afins, partidaris de ser “pocs però purs”, a l’altra. De fons, i més enllà d’afinitats personals, hi ha el debat sobre com afrontar el camí cap a la independència nacional.
El periodista Joan Vall i Clara ha encunyat el concepte “unionisme temporal” per definir la postura que defensa aquests dies als mitjans Maria Àngels Chacón, presumible cap de llista del PDeCAT al Parlament. Segons Vall, es tracta d’un independentisme que la propera legislatura no està per la confrontació, ni pel referèndum ni per la DUI i que està obert a governar amb qui sigui. Un plantejament que l’allunya del resistencialisme combatiu de Puigdemont i que l’acosta a l’ERC actual, retornada al possibilisme de l’era Carod–Puigcercós.
La història del catalanisme és una sopa de sigles. A diferència del País Basc, on el PNB està tan assentat com els prop de dos-cents batzokis de què disposa, els partits hegemònics del nacionalisme català s’han succeït periòdicament. De la Lliga, la gran força catalanista durant la primera restauració borbònica, vam passar a ERC, preponderant a la Segona República. Amb Franco, el PSUC era el pal de paller. I Convergència ha guanyat ininterrompudament entre 1980 i 2015, fins que el sistema de partits ha fet implosió de nou.
Cada transició, temps de canvis, ens ha portat una nova plataforma de referència, originada sempre per l’aglomeració de múltiples lideratges de tradicions polítiques diverses. Ara Junts per Catalunya aspira a ser-ho i ERC vol recuperar aquest seu antic paper. El proper febrer el vot dels catalans decidirà quin és el millor instrument per governar el país i qui entoma el lideratge del nostre projecte secular de llibertat.