Hola, em dic Carbó i, des de ben petit, ho veig tot força negre. Negre perquè el pessimisme deu estar pintat d’aquest mateix color obscur del que ho està el carbó, i pessimisme és allò que m’embarga a tothora.
Doncs per més desconeguts que em siguin la por i el ridícul, no deixa de sorprendre’m com aquests afecten a la gent. Sinó que m’expliquin perquè ara estic emprenyat i només tinc ganes de renegar, quan a mi, la majoria de cops, res ni em fa ni “fu” ni “fa” .
Renegar, avui i ara, de tots aquells als qui transmetria, de bon grat, la meva patologia. Tots aquells que ara fa uns dies, no van creuar la porta del palau de Pedralbes, on es feien fotografies. Aquells que ja fa temps que sabien que aquest moment arribaria, i només havien de mantenir la imatge d’unitat, per la ciutadania exigida.
Perquè aquests senyors que ens representen ja no tenen edat per animar algú a pitjar el timbre d’un veí malhumorat, i desprès marxar corrents esperitats.
I va ser la setmana passada, el dia 14 d’Octubre, el dia en el que els almanacs i l’onomàstica deixaran constància de com el seu patró, el sant Poruc, va triar aquesta data per fer rua i ballar samba amb tots els nostres representants, disfressats d’usurers miserables, prestamistes d’una confiança que no tenia res de cega. Tot plegat davant les càmeres i micròfons de la premsa nacional i la de més enllà de la nació, aquella que publica sense seny ni rigor i que, mentre ens diu “amor”, no ens deixa sortir de la cuina.
Sí, aquesta última plaga és la que més xala ara, i té milers d’adjectius mal trobats per adornar les seves portades. Perquè la puta i la Ramoneta ja no són exclusives de ningú, ara es comparteixen, com en una gran orgia en la que tots hi llambreguen, ja siguin de CIU, ERC, la CUP, Iniciativa o Esquerra Unida.
I si no és així, que algú m’ho expliqui, que algú em faci entendre perquè si només hi ha una opció “legal” perquè aquest país es pronunciï, unes eleccions matineres, quan surt el president del govern i ho anuncia, està més sol que la una. Perquè a mi m’ha semblat que ho anunciava…, i m’ho ha semblat en català, valencià, balear, lapao, lapapí i en el català íntim dels Ciutadans i el PP.
Clar que també he sentit que convocava una nova manifestació el 9N! Que en comptes de samarretes grogues, vol que portem paperetes, i en lloc d’anar a fer una V, ens en anem a l’ajuntament a tirar butlletes. Però quin problema hi ha ? Qui vulgui que ho faci i qui no, que descansi. Perquè aquí i ara, només hi ha una cosa important, unes eleccions legals. Unes eleccions amb partit únic o amb punts de programa coincidents, unes eleccions com totes o totalment diferents, alegres o tristes, salades o dolces, tranquil·les i plàcides o estridents i caòtiques…, ja se’n encarregaran els ciutadans d’entendre que els hi convé! Com s’espavilaran els representants, de saber que qui els vota no és cap tòtil, com pensa l’oposició i allò altre del PP.
Però el problema és el llast que li penja al Mas, que arrastra en Junqueras i que frena la bici de l’Herrera. Massa grassos els primers per renunciar a uns vots, famèlics els segons per prescindir-ne i pretensiosos els tercers per callar i creure. Grans dosis de por i ridícul per tots plegats, que ens faran pagar a naltres els plats trencats.
Enteneu doncs per què estic empipat ? Perquè com milions de persones fa tres anys que surto l’ 11S, i d’entre tots aquests milions n’hi érem de molts olors, gustos i colors. Res a veure els uns als altres, però tots fent cadenes, v’s i castells amb enxanetes. Som tant diferents nosaltres d’ells !? Com pensen els qui passegen pel Parlament !? No entenen que l’únic que demanem és que somriguin junts davant d’un flash i diguin sí a la única via pendent !?