Es van concretant les postures d’uns i altres de cara al 27-S. Tot i que ho volen dissimular, el govern espanyol sap que té una molt mala peça al teler. L’oposició espanyola, per cert, també.
Uns i altres ens segueixen amenaçant.
A casa nostra, també ho anem tenint cada cop més clar. La dreta dura ha renovat els seus líders per tal de fer un discurs encara més espanyolista. Es barallen entre ells per decidir qui ho és més d’espanyolista.
L’esquerra folklòrica instal·lada a Catalunya no sap molt bé quina cara ha de fer. Són espanyolistes? no? No ho saben. Com es pot defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, excepció feta del teu propi poble? Es una mica fantasmagòric. Potser quan s’ho acabin de pensar ho veuran una mica més clar.
Hi ha un argument que els independentistes no fem anar mai però que em sembla fonamental: “Si no ens fem independents, ens quedarem a Espanya” Aquest és el veritable perill. No vull fer un repàs a la política espanyola perquè el cúmul de misèries és ben conegut de tothom, però vergonya ens hauria de fer de tenir només el dubte de si ens convé restar per sempre més al costat – o als peus- d’una semblant partida de personal.
No cal dir ho, però queda clar que no parlo del poble espanyol sinó dels seus dirigents, tradicionalment lladres i aprofitats.
Espanya és un país de místics i de ganduls.
Quedar fora de l’Euro? de la Unió Europea? vagar per alguna galàxia desconeguda? Val, d’acord. Podem assumir el risc.
Quedar-nos a Espanya? Això mai.