Hi ha dos moments a l’any que molta gent intenta plantejar-se bons propòsits: al gener i al setembre. Necessitem marcar-nos objectius per arrencar amb força un nou curs escolar o professional. Fer aquest exercici és una forma de motivació, una manera d’engrescar-se. Però les il·lusions no s’executen soles, la nostra vida és plena de bones intencions i, malauradament, moltes es queden al tinter. Una autoanàlisi és el primer examen que hauríem de fer: conèixer les nostres capacitats i debilitats i, sobretot, les nostres limitacions.
Vivim en una societat competitiva que mesura, constantment, els nostres èxits i fracassos. On es valoren molt poc els errors i on prima sempre l’excel·lència. Una visió equivocada, segur. Hem de lluitar per fixar les nostres escales de valors i qualificacions i evitar que aquestes ens vinguin sempre imposades per paràmetres culturals, polítics, publicitaris o professionals.
Sovint és molt millor marcar-se petites metes. Allò que estigui al nostre abast, que puguem culminar amb èxit si hi posem esforç i constància. Sentències com “no renunciïs, lluita pels teus somnis” no deixen de ser una declaració d’intencions que ens pot ajudar però també pot generar una sensació totalment contraproduent. De vegades, no tot depèn de nosaltres sinó també dels inputs i outputs en els quals ens trobem immersos gairebé rutinàriament.
Per això, generalment és molt important pensar en termes relatius. Saber valorar allò que hem aconseguit i avaluar perquè no hem finalitzat amb èxit un determinat projecte o propòsit. L’autocrítica és també un aprenentatge eficaç, útil i saludable. L’única cosa que no s’aconsegueix és aquella que ja no s’intenta. Per tant, si decidim fixar-nos nous reptes aquest mes de setembre o si encara n’arrosseguem d’altres que, de moment, no hem posat en pràctica, deixem segrestar-nos per la persistència. És així com s’aconsegueixen els petits reptes personals i com es pot avançar en termes col·lectius.