Potser que, ateses les circumstàncies, en comptes de comentar res de la situació de la política catalana i els seus múltiples protagonistes, el més prudent sigui callar o escriure una nota més o menys àcida sobre el consumisme desaforat de les festes nadalenques i la fulminant traca final dels regals de Reis. Ho dic perquè la cosa està que crema.
Ningú no sap molt bé per on passem. Sembla tothom d’acord a reconèixer que unes eleccions al març, a banda de suposar una despesa molt important, no li convenen a ningú tret dels espanyolistes. Aquest és l’únic punt de coincidència. I encara no perquè algun col·lectiu n’està fins a l’engonal de trobades i reunions i vol tirar pel dret i que peti qui peti.
Qui ho té més cru, segurament és la CUP. Més que res perquè com que són onze sectors clarament diferenciats, parlen, diuen i fan justament el contrari. Cal pensar que potser amb un parell d’assemblees acabaran sabent el que volen uns i altres. He llegit que segons per a quin sector, això de la independència no és prioritari. Ja ho vaig dir fa una dies, que el trostkistes pro tibetans estaven guanyant protagonisme. Encara em vindran a donar la raó.
Alternativament, membres de l’Assemblea han convocat una trobada amb el lema #volemacord, i uns altres, no se sap ben bé qui, han convocat més trobades amb el lema #masdeixapas, que també estaria bé, ara que ho dius.
En el resum que serà millor no dir res.
Però no ens podem donar al desànim.
Va, que tot està per fer i tot és possible.