Havia decidit canviar una mica el to dels articles i allunyar-me d’un cert pessimisme lleugerament ombrívol.
No ho tinc fàcil. Tota la gent que conec està més o menys en la meva situació. No tinc cap amic del P.P. i a ningú no li arriba cap sobre amb bitllets de 500 euros ni res. Per no tenir, no tinc ni amics amb comptes perduts per Panamà o Gibraltar.
Totes les meves amistats del Facebook, les que escriuen alguna cosa, vull dir, tret d’un parell que escriuen frases del Cohello o d’algun manual d’auto ajuda que deuen tenir per casa, també estan en contra del caire de la societat actual, en contra del govern d’España i sorpresos perquè diu que tornaran a guanyar la colla de lladres que guanyen darrerament.
Del Twitter no cal ni parlar, encara pitjor. Totes les amistats que tinc estan més cremades que la moto del hippie.
M’han suggerit de canviar d’amistats i fer algun contacte amb els del futbol, els del Sàlvame deluxe, els Supervivientes o els fans d’ algun d’aquestos programes de casposos i famosets, que diu que flipen. No m’acaben de fer el pes, però.
Ara que posats a flipar, podria mirar de seguir la CUP i el seu últim èxit “Singing in the morning” que diu (29 a 26 i 3 que no ho saben) que no als pressupostos, però que volen seguir treballant per la independència, però que amb JxSI, no, amb uns altres, però que el pacte segueix com si res. Una flipada com una casa.
Fan per dissimular, però se’ls veu contents. Uns o altres.
Ei, ànims, que de més verdes han madurat.