Va haver un temps en què l’Aragó era una cosa important i molt digna. Bastant desconeguda, tot s’ha de dir, però molt digna.
Darrerament, la cosa ha anat canviant i l’Aragó ha estat origen de notícies més o menys rocambolesques i un punt ridícules, de tipus amb boina o mocador al cap.
El crit de guerra dels aragonesos ja no és “Entalto Aragón” sinó “Vivaspaña”. Des de 1833 quan la Franja va passar de Lleida a l’Aragó, s’ha estat fent una campanya d’espanyolització de la comarca. Això implica l’odi a Catalunya i el menyspreu a allò que els és propi. Allò que filòlegs i antropòlegs en general qualifiquen d’auto – odi. La defensa del “chapurriau” per exemple.
Ja veus quin orgull quan van aconseguir carregar-se el seu propi idioma i en comptes d’aragonès, dir que parlaven LAPAPYP. 
Ara han prohibit l’ús d’unes agendes escolars perquè estaven en català. La Plataforma per la llengua les havia distribuït entre els escolars que les volien fer anar. El govern d’Aragó, però, a instàncies del PAR i altres espanyolistes variats, ha sortit al pas i ha prohibit el seu ús. Deu ser alguna cosa de la Sagrada Constitución i el seu braç armat.
Ara com ara, el conflicte més important amb l’Aragó és el de les obres d’art de Sixena que seria una mica llarg d’explicar però que també té més a veure amb l’odi a Catalunya que amb l’amor a l’art religiós.
Alguns espanyols, però, estan molt contents perquè a la base no hi ha més que un fort i sentit “Vivajpaña” o, potser, “Arribajpaña” ara que ho dius.