Lliures. Amb criteri i conviccions. Sense limitacions ni autoimposicions. Decidides i vigoroses. Mirant sempre endavant. Així és com volem ser. Però hem de lluitar cada dia perquè això esdevingui normal. Estem fartes de reivindicar alguns drets. Cansades de donar explicacions. De dir que ser feminista no vol dir ser radical. Segur que us hi heu trobat i que n’esteu fins al capdamunt. I, fins i tot, alguns surten a la defensiva dient que ells també són feministes però no comparteixen algunes formes. Ah, sí? Quines?
Doncs potser sí que som feministes radicals, perquè lluitem per la radical igualtat. Perquè volem visibilitat, sempre i en tots els espais. No volem haver de fer més esforços per fer valer les nostres aptituds. Només busquem l’empoderament de les dones. Això és radical? El feminisme és un moviment que es construeix a casa, a les escoles, al barri, als mitjans de comunicació o als llocs de treball. Que necessita, encara, coratge i valentia per exercir-lo en alguns indrets. Per tant, és vergonyós qualificar-lo de radical. Només podem valorar-lo així si el percebem com una transformació total dels tics masclistes enquistats en la nostra societat. Volem ser radicalment lliures i iguals respecte els homes. Només juguem aquesta partida.
Però el problema també el tenim dins del col·lectiu femení. L’altre dia, esperant-me en una botiga, vaig sentir una conversa entre dues mares que em va fer esgarrifar. Parlaven dels seus fills adolescents. Una, pel que vaig entendre, tenia un fill i una filla si fa o no fa de la mateixa edat. I amb plena naturalitat va dir: «A ella li faig fer el llit cada matí, perquè n’ha de saber, al seu germà ja és diferent». Com? D’aquell diàleg es desprenia que la noia havia d’aprendre a fer determinades coses relacionades amb la cura de la llar, en canvi, el seu germà, no. De veritat? Jo tinc un germà i una germana i, per sort de tots tres, mai es van fer diferències a l’hora de fer-se el llit. No em podia creure que, en ple segle XXI, hi hagi mares que encara considerin que als seus fills el llit els hi farà, en un futur, la seva xicota o parella. Però, evidentment, les seves filles hauran de fer el llit cada matí als seus xicots o marits. On anirem a parar? És escandalós!
Si encara considereu que trencar aquests tics és radical… m’ho haureu de justificar. Encara que no crec que hi hagi cap argument convincent. Queda molt camí per recórrer. I cal que comencem des de casa, perquè l’educació és l’eina més revolucionària. El que els nens i nenes aprenen en el seu entorn familiar acaba configurant el seu imaginari. Lluitar contra això pot esdevenir un autèntic laberint, però si tenim la clau acabarem trobant el pany. Per cert, pare i mare, gràcies perquè, des de ben petits, ens vau ensenyar a fer-nos el llit a tots tres, a les filles i al fill. Pot semblar insignificant però, vist el panorama, qualsevol petit gest pot ser radicalment positiu.