Ho hem tornat a fer. Las niñas de Alcaser, Marta del Castillo, Gabriel Cruz, o el caso Asunta. Hem repetit el mateix patró del que tantes vegades hem renegat. Hem acabat prostituint la mort d’una criatura i el drama d’una família en el que alguns han intentat fer passar com “interès informatiu”. Perdonan’s Julen. Tu has estat una víctima més de tota aquesta maquinària.
Ha estat com una d’aquelles esferes de neu en miniatura que presentadors, periodistes, tertulians i opinadors de tota mena han anat sacsejant per veure caure els flocs de neu en una escena que no canviava. Tots ells han participat del minutatge d’un drama familiar que va començar un diumenge al vespre i que dia a dia ha engreixat audiències i estirat minuts de televisió sense cap mena d’escrúpols. Mentre la vida del petit Julen s’anava apagant, la maquinària s’anava activant. Durant gairebé 15 dies l’aparell mediàtic ha cavat el seu propi pou per trobar novetats allà on no n‘hi havia, amb la finalitat de donar informació innecessària a una audiència que no ho havia demanat. I un cop la maquinaria està en marxa, els que estan als comandaments fan tot el possible per exprimir al màxim el seu rendiment abans que el fervor de la notícia es vagi desgastant.
I així és com els principals mitjans de comunicació del país, els més banals i també els més rigorosos, han mercadejat una vegada més amb el drama, fent un escrutini a fons de la tragèdia. Minut a minut. Metre a metre. Julen, niño, pozo, Totalan, Málaga o rescateeren les claus de l’èxit. “Así es la càpsula del rescate de Julen”, “Estos son los ochominerosencargados de rescatar a Julen” o “Sigue el streaming en directo del rescate de Julen” han copat les capçaleres dels rotatius digitals sense que a cap editor si li remogués l’estómac. Tot plegat arrodonit amb una programació especial d’algunes televisions que van seguir en viu el rescat o amb una finestreta amb el compte enrere fins accedir al punt on era el nen.
I a les 2.26 hores cau la grossa. Es confirma el que tots imaginàvem i els miners treuen el cos sense vida del petit Julen. Moment en el que tot personatge públic que vulgui estar l’òrbita ha de dir-hi la seva. És el #10yearschallenge de la política al que tots volen jugar ials comunity managers els toca fer hores extres. Quan creieu que tornarem a veure a un president del govern espanyol fent un tuita les 3.21 de la matinada per donar el condol a una familia? O al líder del PP lamentant la pèrdua d’una vida humana a gairebé tres quarts de quatre? Darrere seu van venir els cantants, actors, esportistes i tants altres personatges il·lustres per sumar-se a la tendència del dia. Alguns d’ells fins i tot acompanyaven el seu text amb un dibuix del petit Julen dormint al fons del pou. Una imatge que intentava endolcir la tragèdia, però acabava senten realitat una enorme expressió de cinisme.
No defenso el silenci mediàtic en aquests casos, perquè és evident que hi ha una necessitat d’obtenir respostes i perquè al voltant d’aquest cas ha sorgit un moviment extraordinari de solidaritat. Però entre exercir una tasca informativa amb rigor, respecte i dignitat o farcir de morbo i espectacle un drama humà hi ha tot un univers de distància. És el Fast Food contra l’SlowFood. Uns volen engreixar la bèstia i els altres procuren alimentar la consciència.