El camí cap a la independència se’ns mostra ara clar i diàfan. Havíem tingut alguna il·lusió, algun miratge que ens van esborrar a cops de porra i persecucions judicials.
Darrerament havia semblat que podíem tenir alguna mena d’esperança en el seu desenvolupament.
Els últims esdeveniments però, ens han tornat a posar en un lloc concret i ben conegut. Hem tornat exactament a la primera casella del joc, a la casella de sortida.
Semblava que havíem arribat a alguna mena de concert econòmic amb el Gobierno espanyol i no, de cap manera.
Per si hi havia algun dubte ha sortit la ministra corresponent i ens ha dit que de concert econòmic res de res i que no hi haurà ni una reforma del model de finançament. Toca’t els peus.
Es una prova de com és difícil quedar bé amb els que defensen una cosa i simultàniament amb els que defensen la contrària.
El Sr. Illa, per la seva part, sense grans escarafalls ni rodes de premsa, s’ha acabat muntant un govern que és tan Vivaspaña, o més, que el que tenen a Castilla-La Mancha i ha incorporat un parell de personatges amb un historial semidelictiu pel que fa als nostres interessos.
Els nebots, consogres, cunyats i parelles endollades no els esmentem perquè ja se sap que formen part dels grans partits i els seus professionals de la política.
Es una pena que tenim, com aquella dels “assessors”. Una vergonya.
No plorem més, però.
Tornem a estar a la sortida, bé, d’acord. Això vol dir que tenim molta més feina i que no ens podem rendir. Va, ànims.
Salut i república.