Hola, em dic Carbó i, des de ben petit, ho veig tot força negre. Però val a dir que les tardors com aquesta, encara poden empitjorar una mica més tota aquesta negror. I no perquè m’espantin les tempestes que arriben de ponent i tenyeixen els capvespres de vermell i els matins de grisos amenaçadors, ja us he dit altres vegades que de por no en puc tenir. Tampoc n’és un motiu el suïcidi col·lectiu que anualment celebren associacions de cabells que viuen feliços a la meva closca, fins a l’arribada d’aquesta estació. Sense vergonya, tenir una bola de billar allí on ara hi ha el meu cap, tampoc m’afectaria gens.
No, res d’això. Les tardors com aquesta ennegreixen el meu pensament perquè no em deixen saber en quin temps estem! O és que algú seria capaç d’encertar en quin mes ens trobem, si el plantessin com un bolet, del no res, al mig del carrer, un migdia com aquest d’avui mateix ? Ningú, si no és de pura xamba, o alertant que aquells cucurutxos de paper que algú suat, amb màniga curta i avarques, està oferint pel carrer, estan plens de castanyes.
No em serveix d’excusa sentir que això ja fa anys que és així. Molts més anys va ser d’una altra manera i si no m’hi hagués acostumat, haver de canviar ara, no em tocaria tant la pera. I ja no hi sóc a temps per oblidar tots els records de les lectures de tardor. Aquelles lectures nocturnes, amb la llum petita encesa de l’habitació, arraulit sota la vànova del llit, mentre sentia com xiulava el vent a l’exterior, i la pluja picava amb força contra les finestres. Ara no hi ha vànova, pluja, vent,…, ni ningú que es pugui arraulir amb la roba del llit perquè si ho fa, sua la gota gorda!
Però és que ni passejar amb una gran nàpia roja com una tomata i pelada com un parmesà, és símbol de res en una tardor com aquesta ! La meva està vermella des d’aquest últim estiu que tampoc mai va ser! Suposo que fa aquesta fila perquè ella tampoc sap on és. I si un bon nas no s’ensuma què passa, com ho hem de saber nosaltres, aquells qui els duem de comparsa !? Ben mirat, potser és en aquesta inusual situació de clima confús, on trobaríem l’explicació de tantes notícies crispades que omplen diaris i canals de televisor, doncs som humans i el clima ens afecta a tots.
Perquè no és de caritat humana sortir de les vacances i veure que el termòmetre continua marcant el mateix que durant els mesos d’estiu. Desprès de tota una vida fent del fred d’Octubre un raonament prou enganyós com per oblidar-te de les plaents vacances d’estiu i la grisa tornada a la feina, ara ve el canvi climàtic i decideix que a la platja també si poden menjar castanyes amb banyador. Si almenys no ho veiéssim…, però qui no té ni un minut d’accés a l’exterior durant la jornada de feina com per no empipar-se perquè el sol brilli tant i piqui la calor! Qui es pot escapar d’algun o altre presentador del temps que decideixi mostrar-te imatges de com a la platja hi ha més para-sols, que a la serra buscadors de bolets !? No seria millor que fes el temps que toca, i tinguéssim algun trist motiu per pensar que a la feina si està millor que al carrer !?
Sigui com sigui, el dia 31 d’Octubre celebraré la castanyada americana; aquella que tot el què té de catalana, és el nom que jo li fico i res més. Hi haurà disfresses, música i gent movent l’esquelet. Potser també hi haurà alguna castanya i cucurutxos de paper. Però com que ja està clar que els principals absents seran el fred, la boira i les fulles caduques voleiant per l’aire, al ritme que bufi el vent, aquí us deixo el cant de les castanyeres avivant el foc de les paelles, perquè tingueu alguna cosa d’aquest maleït temps:
Marrameu torra castanyes
A la voreta del foc
Ja n’hi peta una als morros
Ja tenim Marrameu mort.
Pica ben fort, pica ben fort
Que piques fusta, pica ben fort.
Marrameu i Marrameua
S’emboliquen en un llençol
Feien veure que era un home
I era una fulla de col.
Pica ben fort, pica ben fort
Que piques fusta, pica ben fort.
Marrameu ja no s’enfila
Per terrats ni per balcons
Que té una gateta a casa
Que li cus tots els mitjons
Pica ben fort, pica ben fort
Que piques fusta, pica ben fort.