Avui per la cosa de la literatura ens n’ anirem fins a l’antiga Grècia.
L’Odissea bàsicament i recordarem una mica el mite de les sirenes i els seus perillosos cants.
Amb alguna excepció i versió tardana, el cant de la sirena ha estat entès sempre com quelcom negatiu, perquè és un engany.
Una música dolça i suau interpretada per unes figures femenines de gran bellesa que atreuen els mariners que un cop han desembarcat, són víctimes segures de les belleses, ara transformades en monstres malignes que se’ls mengen sense cap més comentari. De fet, a la seva illa no hi van ni les gavines que se sap que són carronyaires de mena.
A què ve ara aquest excursus literari? Està molt justificat perquè estem a punt de començar una nova campanya electoral i tots els partits trauran al carrer les seves proclames. Seran els cants de sirena que sentim a cada convocatòria electoral.
Aquest any ens trobarem amb set formacions polítiques independentistes. Això pot ser molt perillós perquè si es posen a cantar tots set a l’ensems, ens podem trobar un rebombori que ja ens podrem ben riure de l’Orfeó Donostiarra cantant el “Jeiki, jeiki”.
Si en els càntics, arriben a l’insult, la cosa pot esdevenir perillosa. Set partits són molta gent.
Dels altres, que encara faran més soroll, acompanyats que van de bombo i plateret, fruita i mascareta, ja no dic res perquè estic segur que ni ens els escoltarem.
Així doncs, de cara a les eleccions, estem pels nostres i votem independència, sense fer massa soroll.
Salut i república.