Qui són els violents? Quina és la seva violència? I jo, sóc violent? I les violentes, existeixen? Què és violència? Què és el contrari de la violència? La no-violència, el pacifisme, la temperància, l’ataràxia, l’aplom, la sang freda, la resistència passiva, posar l’altra galta?
La violència és en boca de tothom aquests darrers temps: la violència policial, la violència de gènere, la violència paternofilial, la violència dels aficionats al futbol…
Sense por d’equivocar-me de gaire, aventuro que l’home —la bèstia, l’animal— és violent i egoista per naturalesa.
Altrament potser seriem vegetarians. En algun moment de l’inici de l’espècie, l’home erecte devia pensar que aquells animalons que corrien per allà —posem un conill, una cabra o un gat mesquer— devien ser bons per menjar i va usar la violència per matar-los.
O, tal vegada, seguiríem vivint en tribus, cadascú al seu poblat autosuficient i harmònic en algun racó de la selva, del bosc o de la garriga. Sense envejar el que tenen o el que fan els del poblat de la vora. Sense haver-los d’atacar i sotmetre’ls amb violència física o amb violència jurídica, que és una altra forma de violència, una altra forma de barbàrie.
És possible que l’antídot de la violència sigui la civilització, la cultura, l’educació, el respecte. Però en aquest racó de la selva darrerament anem cada cop més mancats de mercaderies intangibles. Mal que ens pesi, em temo que ens haurem d’anar acostumant a conviure amb la violència de totes les menes, perquè no pinta que el respecte, l’educació, la cultura o la civilització hagin de millorar gaire en els propers quinquennis.