És que no m’enteneu

El problema és que em sembla que no m’enteneu, no sé si m’explico. És com el Ben Carson, sí home, aquest secretari d’Habitatge dels Estats Bullits d’Amèrica que té la pell fosca i que diu que els esclaus també van ser uns «immigrants» que arribaven tots ben arrengleradets a la bodega dels vaixells negrers per poder tenir el somni d’una vida més pròspera per als seus fills i per als seus néts a la terra promesa americana… Vull dir que les paraules són relatives i de vegades immigrant pot ser sinònim d’esclau, igual que governant pot ser sinònim d’ignorant. Em seguiu? Jo intento explicar-me i vosaltres intenteu entendre’m…

Us poso un altre exemple. Imagineu que jo sóc un puto misogin però vull fer veure que sóc tolerant, fins i tot amb les dones. Posem per cas un país qualsevol, on les dones estiguin sota la tutela dels homes. No ho sé, a l’atzar: l’Aràbia Saudita. Imaginem que a la regió de Qassim creem el Consell de les Dones per fer-nos una foto que puguem ensenyar al món en senyal d’obertura i modernitat, però resulta que en aquesta foto d’aquest Consell tots som homes perquè les dones les tenim minimitzades en una habitació privada allà al fons d’un passadís mirant-s’ho per la tele. Aquest és el tema. Vull dir que és com quan tens un hàmster tancat en una gàbia i li poses el menjar en un platet fora de la gàbia, al costat de la clau… Ho enteneu, no? Ningú no podrà dir que no li poses menjar al hàmster. I, a més, li deixes la clau de la gàbia, allà quieta, per si volgués sortir a menjar o a fer un tomet pel barri. Però oblides explicar que la gàbia està tancada. Fàcil d’entendre. M’estic explicant, oi? Que, vaja, em sembla que no és tan complicat…

És com qui diu que vol ser dialogant i vine que jo tinc un estat espanyol i parlarem quan vulguis, però només de les coses que jo vull que parlis. Fàcil, no? «Nen, estigue’t quiet que estic mirant una pel·lícula i em molestes». «Però em vas dir que miraríem pel·lícules junts…» «Doncs, això, vine aquí al sofà i mira la pel·lícula, i calladet». «Ja, però és que les pel·lícules les tries sempre tu i aquestes que tu tries a mi no m’agraden…». Ho aneu veient, no? És que no sé si m’estic explicant… Vull dir que les pel·lícules les trien sempre ells i a mi no m’agraden molla. A vosaltres també us passa, això? 

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012)i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.