Eixamplant l’esquerda

Amb aquest títol, el vicepresident primer del Parlament, Josep Costa, acaba de publicar a Comanegra l’assaig que constitueix l’anàlisi més fina alhora que crua i punyent de la legislatura que encara ha d’acabar. Costa, que als anys noranta impulsa ERC a la seva Eivissa natal, és un lletrat estudiós del dret a l’autodeterminació que el 21 de desembre de 2017 s’integra a la candidatura de Junts per Catalunya i és escollit diputat al Parlament. Té la idea clara que les eleccions han de servir per ratificar el mandat del referèndum, restituir el govern legítim i fer efectiva la independència, però aviat s’adona que alguns companys de viatge no ho veuen de la mateixa manera.

Ja entre el referèndum del Primer d’Octubre i les eleccions constata quina és la doctrina Junqueras, desgranada pel politòleg Jordi Muñoz: hem perdut l’escomesa, no som prous, la independència és, ara, inviable. Contràriament, Costa i l’equip de Puigdemont no parteixen de la base que l’1-O és una derrota per l’independentisme sinó una esquerda important a l’Estat, una jugada que cal rematar. Amb els principals líders a la presó i a l’exili i amb la Generalitat desballestada i intervinguda, la victòria de l’independentisme el 21-D és un èxit esclatant que no s’utilitza pel que s’havia promès a la ciutadania: restitució i independència.

Els consellers d’ERC, tret de Toni Comín, renuncien d’entrada a continuar al govern. El president del Parlament, Roger Torrent, desconvoca el ple d’investidura de Carles Puigdemont i, més endavant, retira el sou i el dret de vot dels diputats electes Puigdemont, Junqueras, Turull, Romeva, Rull i Sànchez. Costa és molt explícit quan diu que es varen recuperar les institucions catalanes al preu de mantenir-les dins d’una gàbia jurídica. En efecte, l’esperit del 155 ha amarat tota la legislatura i la seu de la sobirania popular ha acceptat el xantatge permanent d’una judicatura espanyola del tot polititzada. Políticament, ni s’ha travat un full de ruta independentista ni tan sols es va arribar a acordar una resposta unitària a la sentència del judici del procés. Llegits un rere l’altre, aquests antecedents són vergonyants. Més encara tenint un poble disposat a tot l’octubre de 2017 i un president, Quim Torra, abnegat i compromès fins al final.

Al costat positiu de la balança hi situa la creació del Consell per la República, que manté la mobilització al voltant del mandat de l’1-O, amb la concentració històrica de Perpinyà i amb els espais de treball unitaris que permet organitzar a cada municipi –també a Balaguer. I els èxits polítics de l’exili. Junqueras va dir i repetir que ell seria l’únic que podria accedir al Parlament Europeu, en la mesura que podria prometre, a Madrid, la Constitució espanyola. Però els únics que han pogut ser eurodiputats han estat Puigdemont, Comín i Ponsatí. I no només això: Meritxell Serret i Lluís Puig ocupen amb normalitat càrrecs executius del govern a la Delegació de Brussel·les. Amb Puigdemont com a eurodiputat, situar el debat de l’autodeterminació de Catalunya dins de les institucions europees és un dels pocs avenços que hem aconseguit aquests tres anys. I n’hem de donar les gràcies a l’equip jurídic en què Josep Costa hi ha tingut un paper rellevant.

Si l’autor és lúcid a l’hora de fer balanç, ho és tant o més en plantejar itineraris de futur. Enfront dels que es refugien en el mantra d’“ampliar la base”, per Costa l’objectiu és clar: “continuar lluitant per eixamplar l’esquerda que vàrem causar a l’Estat el 2017”. El diputat considera que la manca d’unitat actual es deu a que una part de l’independentisme no vol avançar “i la desunió és la seva estratègia per fer-ho inviable”. En aquesta tessitura, la seva opció és formular una proposta electoral potent basada en el no surrender que defensi a totes el mandat de l’1-O. Si aquesta alternativa guanya les eleccions, l’independentisme té majoria i ningú cau en la temptació de tripartits d’esquerra autonòmica, el rumb estarà fixat. A la fi, els partits minoritaris de l’independentisme hauran d’assumir l’estratègia guanyadora.

En el camí cap a la independència, Josep Costa ens situa en una autovia de tres carrils: el de la via pactada, el de la desobediència civil i el de la via unilateral. I planteja la necessitat de transitar alguna etapa per cadascun dels tres. La lectura d’aquesta proposta és suggeridora i qualsevol resum seria incomplet.

El llibre apareix alhora que un bon grapat de catalans, aplegats al voltant del president Puigdemont, hem donat un impuls definitiu a Junts per Catalunya com a partit polític. Aquest projecte encaixa com cap amb els plantejaments més ambiciosos a nivell nacional. Sobre les bases de la vindicació sincera de la unitat i amb tota la moral de victòria amb què vam defensar les urnes del referèndum. L’objectiu no ha de ser altre que avançar sense més vacil·lacions cap a la independència.