Imatge: Paweł Czerwiński a Unsplash
Ara que ja estem plenament instal·lats en la distopia no té cap mèrit parlar de les profecies literàries d’Orwell, Huxley, Bradbury i companyia. Seria com el típic pesat que sempre diu «Vigila que cauràs» i el dia que caus et ve a retreure «Ho veus? Ja t’ho havia dit que cauries».
Les contrautopies literàries d’aquests escriptors descriuen societats amb aparença democràtica dominades per l’hedonisme, el consum i la productivitat (Un món feliç), basades en règims totalitaris que mantenen un control absolut sobre l’individu —fins i tot en allò que diu o que pensa— i sobre els mitjans de comunicació (1984) i que fomenten l’autocensura de la ciutadania, proscriuen la cultura i cremen físicament els llibres perquè conviden a pensar i a qüestionar el poder (Farenheit 451).
Res de tot això ens sonarà estrany en els nostres dies perquè és el marc social i mental en què maldem per sobreviure. I direu «sí, home, però ara no es cremen llibres». Teniu raó, ja hem arribat al punt en què els llibres no cal ni cremar-los. N’hi ha prou amb no comprar-los i, sobretot, amb no llegir-los. De fet, d’episodis de crema massiva de llibres n’hi ha hagut per donar i per vendre abans i després de la Inquisició espanyola. Els més recents a l’alemanya nazi, al Xile de Pinochet o a la Croàcia dels anys noranta.
Al seu llibre Nova il·lustració radical (2017), Marina Garcés afirma que «la fascinació per l’apocalipsi domina l’escena política, estètica i científica. És una nova ideologia dominant que cal aïllar i analitzar abans que, com un virus, senyoregi la part més íntima de les nostres ments». No seré pas jo qui li porti la contrària. Segurament no és convenient caure en el bucle apocalíptic. I cal que evitem el desànim sigui com sigui, per preservar la nostra salut personal i col·lectiva. Però el futur l’escriuran els nostres fills, que hauran de posar-hi molt enginy per revertir els despropòsits que regeixen la nostra societat. La majoria provocats per la mandra, la deixadesa, el conformisme, la negligència, l’obediència acrítica, l’amiguisme, l’enveja o l’ambició desmesurada dels de la meva generació, pam amunt, pam avall. I per no haver llegit Orwell, Huxley, Bradbury i companyia.