Hola, em dic Carbó i des de ben petit ho veig tot força negre. Però ara ja feia temps de l’últim cop que tenia res per dir. Tot un temps dedicat exclusivament al meu engreix. Un encebament que no ha patit ni de por ni vergonyes. Una fase en la que hauria assolit un pes òptim per un sacrifici proper, si els vedells fossin els nostres ramaders. I és que aquells dies de Nadal endrapar va ser una constant. Una constant acompanyada de disbauxa i l’alegria, d’optimisme i esperança, de despreocupació i confiança. Els ambients carregats de vapors alcohòlics i el caliu de la bona companyia feien de qualsevol trobada un pols als obstacles de la vida.
Però aquell temps va ser breu, quinze dies i adéu. D’ arreu, ben aviat, arribaren tots els missatges per començar a posar-se en forma, planificar objectius de feina, recuperar les minses hores de son o l’antiga i trista dieta… . Missatges que primer eren com xiuxiuejos vergonyosos, que de tan en tan soltava algú de forma sorneguera. Xiuxiuejos que, havent passat uns dies, ja es convertien en el tema central de conversa d’una colla distreta.
Però un cop desfilats els barbuts i de Gener només en queda l’últim cap de setmana, ja no hi ha treva possible, tot conspira perquè només puguis escollir entre dos extrems possibles: ser un irresponsable que evita desar l’arbre de Nadal i treure els torrons de la cistella dels postres, o prestar atenció al calendari i reconèixer que, fins a l’Abril, tots els números són negres i més val no mirar endarrere.
Tanmateix, la segona opció, precisament per tractar-se de la més digna, no és pas la més senzilla, i setmanes com aquesta en la que la neu ens ha sorprès, no són més que un exemple del sentit del humor capritxós de sigui qui sigui qui remena les cireres. O no és de mala llet fer que els Reis mags suïn la gota gorda el dia 6 de Gener, i que nosaltres només puguem veure neu, mentre anem a l’oficina ? No seria més bonic poder ficar-ho tot junt en el mateix cabàs ? La neu amb el Nadal, els Reis i les vacances, i un sol radiant al tornar a la feina. Almenys perquè puguis pensar que el foc a terra obligat d’encendre durant les festes, valia la pena, o, que per més negre que sigui el calendari els primers tres mesos de cada any, el sol sempre s’allargarà més estoneta. 
Potser tot això només ho dic per ràbia perquè aquesta nevada entre setmana només l’ha gaudit la canalla. I bé que he intentat que no fos així! He fet tot el què diu la guia d’un bon disfruta-neus ! Per començar no he dormit, o sí,…, una mica potser, però sempre amb un ull al balcó, esperant el primer floc de neu. Fins que aquest no ha arribat, he tingut 10 entre-somnis ( aquells somnis que no venen ni de dormir ni d’estar despert, però t’ofereixen tot el què vulguis ) amb els què he passat el temps.
La guia del disfruta-neus també deixa molt clar què fer quan comença l’enfarinada. Dutxa’t i vesteix-te abans que res, perquè mai se sap quan durarà l’experiència. Així que a les sis del matí, ja estava dutxat i empolainat, apunt de sortir per la porta de casa. Però no es pot marxar de refugi sense dos imprescindibles: uns mitjons de recanvi i música. Els mitjons ja sabeu perquè, i la música, segons diu la guia, sempre evita que et sentis més gran i la il·lusió que tenies anys enllà, no sigui la mateixa.
El carrer, a pesar de la neu, m’ha semblat més concorregut que habitualment, a la mateixa hora. Potser m’ho ha fet el badoc que portava, que les dos úniques persones que he vist s’han fotut una patacada, i això anima tota passejada, o potser ha estat que no em llevo gaires vegades en aquella hora, i qualsevol soroll em semblava venir del mercat del Dissabte.
En tot cas he sortit molt embalat, decidit i segur de fer gatzara, fotografiant la neu per allí on collava…, fins que al primer carrer amb pendent que he hagut d’enfilar, m’he fotut jo la primera nata. Una nata que tampoc ha estat res de l’altre món, ni molt líquida ni molt espessa, però ja més a prop de la feina que de casa, m’ha fet renegar de la guia del disfruta-neus un parell de vegades. I és que la guia no parla dels dies de feina, només contempla la neu quan hi ha vacances, i què fer quan arribes a la feina brut de fang com un garrí, no surt en cap part de l’índex.
Així doncs ha estat ben curiós comprovar com, per més diferent que comenci i acabi el Gener, jo només he passat de ser un porc en ple engreix, al mateix porc sortit d’un femer.