El Pla de Barris a Balaguer: un balanç demolidor

Aquest estiu s’han donat per concloses les actuacions relatives a la Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles, aprovada el 2004 pel Tripartit de Pasqual Maragall. 1.123 milions d’euros aportats a mitges entre la Generalitat i els ajuntaments per promoure actuacions urbanístiques, socials i econòmiques per cohesionar i revitalitzar més d’un centenar de municipis. Entre ells, Balaguer, amb un centre històric en regressió a tots els nivells. Aquí, les darreres obres es van acabar farà deu anys.

Amb una munió de cases abandonades i el comerç en estat crític, l’alcalde Miquel Aguilà va prioritzar la construcció d’equipaments públics per atansar de nou els balaguerins a l’antiga ciutat medieval. Setze milions d’euros per sacsejar el centre. L’objectiu pot semblar correcte però ni la manera en què s’ha executat ni els resultats obtinguts mereixen l’aprovat: uns jutjats entaforats al carrer del pintor Borràs, amb dificultats pels vehicles policials per accedir-hi; un edifici, el del CEI, projectat sense saber què s’hi ubicaria; un bloc de pisos a la Reguereta que desvirtua irremeiablement l’aspecte de l’antic safareig; i una destrossa sense precedents del carrer dels Teixidors, a l’antic barri jueu, entre el Miracle i el Barri Nou, per encabir-hi quatre cotxes. S’han enderrocat moltes cases per esponjar l’entramat urbà però no s’ha aconseguit ni de bon tros revitalitzar el centre històric.

L’assignatura pendent és l’aparcament –el projecte del carrer de Minerva no es va arribar a executar, i tampoc la conversió del Mercadal en zona de vianants. I, per descomptat, l’impuls del comerç i la rehabilitació d’habitatges per acollir nous veïns o per no perdre els que encara hi són.

La recuperació del centre històric és l’etern trencaclosques dels governs de la ciutat i el motiu de més vergonya i tristesa dels balaguerins quan visitem qualsevol municipi amb història i patrimoni com el nostre i descobrim amb enveja un centre viu i net. Potser el Casal Lapallavacara ha estat l’operació més reeixida, amb un projecte arquitectònic que va merèixer un guardó i amb una bona concurrència de gent, especialment jove.

La pintada de façanes que va promoure l’alcalde Josep Maria Roigé, amb un sistema de cofinançament amb els propietaris, ha estat una de les poques iniciatives encertades de l’última dècada –malgrat que els colors tan vius ens atansen més a l’Onyar que a la Balaguer dels avis i els besavis.

Mentrestant, seria bo que, com a mínim, els carrers es mantinguessin nets, i les arcades vetustes, lliures de pixum. I que no es clausurés l’Escola Àngel Guimerà, com pretenia ERC l’any passat. Objectius de mínims.

La carpeta del Tripartit s’ha tancat –no el deute que va generar– i ara les noves polítiques de la Generalitat se centraran en rehabilitacions d’edificis residencials i també en l’acció comunitària. En el marc de la recuperació econòmica i social post-pandèmia, els fons europeus Next Generation són una oportunitat que no podem deixar escapar. Però només serviran si fem els deures: projectes que permetin recuperar les cases que cauen a trossos per a famílies que donin nova vida als barris més abandonats i degradats. Una nova vida que ofereixi noves oportunitats, que ens faci recuperar l’orgull de ciutat i que acabi amb la segregació. El repte és gran i la feina és de tots.