El valor del periodisme de formigueta

Tots sabem que la crítica constructiva enriqueix però no sempre ens agrada fer-la públicament i, encara menys, quan es tracta de parlar de la nostra professió. Tot i així, sovint és més fàcil jutjar la feina d’altres persones que no pas autoanalitzar els nostres treballs. Però, alhora, també ens manca reconèixer i exaltar les grans recerques que, amb hores dedicació i molta perseverança, hagin pogut dur a terme altres periodistes. I avui, i sense que sigui una excepció, és el que m’agradaria fer en aquest espai.

El cap de setmana passat, l’Acadèmica de Hollywood va coronar com a millor pel·lícula “Spotlight”, una apassionant història de l’equip d’investigació del diari “Boston Globe”. El film, basat en fets reals, plasma el treball minuciós i constant d’un grup de periodistes que  van destapar diferents casos de pederàstia comesos, durant dècades, per cures de Massachussets. Un cas que va sacsejar l’església catòlica i que va sortir a la llum gràcies al rigor i la valentia dels periodistes que van anar descobrint, a poc a poc, l’entremat d’aquesta investigació.

Però el que cal destacar és que, com també intenta reproduir la pel·lícula, aquest diari americà va decidir apostar fermament per aquesta història invertint temps i recursos. Perquè el que hauria de ser “normal” per poder exercir un periodisme compromès socialment és, malauradament, gairebé inexistent a casa nostra. El periodisme d’investigació i reflexiu ha quedat relegat a un segon pla per prioritzar la immediatesa.

Malgrat això, no podem donar-ho tot per perdut. De tant en tant, apareixen treballs periodístics que paga la pena descobrir. Aquest és el cas del periodista lleidatà Carles Porta. Primer va ser “Tor”, aquell poble de “tretze cases i tres morts” del Pirineu català; després “Fago”, la història d’un crim en suspens que l’any 2007 va sacsejar aquest petit indret d’Hosca i aquest febrer Porta ens ha sorprès amb el seu últim llibre “Li deien pare. Quan l’horror es disfressa d’amor i família”.

Porta radiografia l’anomenat “cas de Castelladans” i ens explica, des de 4 punts de vista, com el responsable d’un centre va abusar dels nens que tenia en acollida durant més de 17 anys. Senzillament narra l’experiència del pederasta, el mosso d’esquadra que va investigar el cas, un dels nens que va patir els abusos i la presidenta de la fundació que destinava els infants a aquest centre. “Pensava que era el preu per tenir una família”, assegura el testimoni. I Porta ho explica però vol que siguem els lectors qui extraguem les nostres pròpies conclusions. Vas passant les pàgines, vas reconstruint el relat i t’adones, al mateix temps, que cada lectura pot tenir milers d’interpretacions. És un llibre que t’inunda de dubtes i et remou psicològicament.

Però aquests dos exemples posen de manifest justament que valorem aquells treballs periodístics que tenen un “valor afegit”. Volem que la informació estigui ben garbella i que se’ns ofereixin tots els elements narratius indispensables per entendre aquelles històries que, com a ciutadans, considerem que són inintel·ligibles.

I hem de confiar que el bon periodisme no desapareixerà perquè sabrà reinventar- se i treballarà només per cercar constantment la veracitat dels fets. Per això, deixeu-me que acabi amb una cita de la periodista Mònica Terribas que diu: “els periodistes som incòmodes per definició però és que fem de mitjancers entre la realitat i una societat”.