Una de les preguntes que s’han fet sempre els reformadors socials gira al voltant de la capacitat persuassiva de la raó vs la emoció. I aquesta és també una pregunta que subjau avui en el moviment sobiranista quan es planteja com pot arribar als sectors més indecisos o menys implicats en tot allò que representa avui el sobiranisme a Catalunya.
Probablement la pregunta, com la majoria de les preguntes importants, no te una resposta única i unívoca, però no per això s’ha de deixar de plantejar i de cercar-ne respostes temptatives.
Com que el sobiranisme és fonamentalment hereu de la tradició de la il·lustració, sovint s’ha apostat massivament per encendre la “llum de la raó” per tal d’iluminar els racons més foscos de la societat ancorats en l’obscurantisme. I s’ha fet, ho hem fet, amb aquella confiança tant il·lustrada de que és la força de la raó, per ella mateixa, la que prevaldrà i convencerà els descreguts.
Sense negar, però, la necessitat del pensament racional, em pregunto si no hi tenim una confiança massa cega en la seva capacitat persuassiva. Si no pequem massa sovint d’un excés d’optimisme il·lustrat quan confiem en la raó, no ja només com una condició necessària, sinó fins i tot com un argument suficientment convincent per guiar les decisions de les persones.
Quantes vegades no ens hem trobat amb un interlocutor que veiem que ja ha esgotat tots els arguments “raonables”, i malgrat tot s’entesta en repetir un i altre cop les mateixes fórmules, els mateixos tòpics, les mateixes consignes precuinades?. Com si ja hagués pres d’antuvi la decisió de tancar la porta de la ment a qualsevol argument racional. I és que potser no és aquesta l’única porta a la que cal trucar.
Els éssers humans som alguna cosa més que complexos processos cognitius controlats per l’escorça cerebral. Som també un garbuix d’emocions i de sensacions, que també juguen el seu paper en el nostre comportament.
Ningú no decideix racionalment que és l’hora de fer un badall, senzillament el fem quan ho necessitem, o simplement quan algú davant nostre badalla i, directament des de l’hipotàlem, ens arriba la irresistible necessitat de repetir el mateix badall.
I és que els badalls, com la il·lusió, no es raonen ni s’argumenten, simplement es contagien. Potser és aquesta l’altra porta a la que també caldria trucar.