Sort en tenim que comencem a ser grandets i hi ha poques coses que ens puguin sorprendre.
Quan els bocamolls de tota la vida comencen a dir-se gracietes i aporrines, pots esperar qualsevol cosa.
Actualment és més notori i més greu perquè gràcies a les xarxes socials on tothom pot publicar el que li surti de les glàndules de Cowper, la gent ens hem acostumat a funcionar per titulars. Ben bé ningú no llegeix un article d’un parell de pàgines. Què dic pàgines, un parell de columnes i ningú no escolta res que duri més de 10 minuts.
Tot funciona a base de frases curtes, demolidores, millor si són ofensives, insultants. Si surt la mare o un familiar pròxim de l’insultat millor encara.
Havia fet una tria de frases exemplars, però m’estalviaré la vergonya de dir-les en públic.
Amb el tema de l’amnistia, dels exiliats, de la policia patriòtica i dels jutges encara més patriòtics, ja n’havíem sentit de grosses, ara amb les eleccions europees i el reconeixement de Palestina, n’hem sentit de florejades.
A banda dels insultadors professionals, periodistes de la caverna i gent tòxica en general, hi ha un ramat de personatges que, possiblement amb la millor intenció, reenvien les frases, les fotos o els vídeos que els resulten més colpidors.
Ja no miren si la notícia és certa o no, no cal. Es tracta d’humiliar el que no pensa com ells.
Es una passa mundial. No és que hi hagi a Catalunya més rucs que a la resta del món.
Seria bo, per això, que cap de nosaltres no entrés a la llista. Dignitat sobretot.
Salut i república.