Gaspar de Portolà: aventurer o genocida?

Arran de la mort de George Floyd a mans d’un policia de Minnesota la campanya Black Lives Matter –les vides dels negres importen– ha revifat amb força. Als Estats Units les manifestacions han anat seguides d’enderrocaments d’estàtues de personatges que es vinculen amb el colonialisme i amb el racisme com Cristòfor Colom o Juan Ponce de León. La presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, ha instat la retirada del Capitoli d’onze figures que representen líders i soldats confederats que defensaven l’esclavisme. L’estàtua de Churchill a Londres ha hagut de ser blindada i la de Leopold II a Anvers ha estat atacada i finalment retirada.

Dissabte passat va arribar l’hora a Fra Juníper Serra, l’efígie del qual a San Francisco corregué la mateixa sort que la de Saddam Hussein quan els nordamericans entraren a Bagdad. Serra és el franciscà mallorquí que acompanya Gaspar de Portolà a l’expedició a Califòrnia ordida per la Corona espanyola a mitjan segle XVIII. L’un portava la creu i l’altre, l’espasa. L’Institut d’Antropologia de les Illes Balears s’ha afanyat a dir que l’estàtua del religiós acompanyat d’un nen indígena que llueix a Palma ha de ser retirada i contextualitzada, en la mesura que “representa un passat colonial i evangelitzador que significa aculturació, abús, humiliació, menyspreu, propagació de malalties, mort i extermini”.

Hi ha versions de tot tipus. Per justificar l’adoctrinament dels indis bruts o per qüestionar l’actuació de les glòries militars i religioses espanyoles. Crec que no hauríem de caure ni en un conformisme babau ni en el revisionisme ultra. A Balaguer encara no hi ha hagut soroll, però prou que s’hi reten honors, al soldat Portolà, que va viure al Mercadal. En un congrés organitzat recentment per l’Institut d’Estudis Ilerdencs es van donar algunes claus sobre el personatge. Descartada la imatge romàntica de l’aventurer, Portolà era efectivament un oficial al servei de l’exèrcit que executava les ordres que rebia. Un militar a qui, segons el mateix Institut, el franquisme “va utilitzar moltíssim per tot el que implica l’exaltació de l’heroi, l’imperialisme i el discurs caspós”. Efectivament, és durant l’última dictadura quan es bateja amb el seu nom una escola i l’antic pas del Portalet.

El 1981 es crea l’Associació Amics de Gaspar de Portolà que ara presideix Àngel Ros. L’entitat ha servit, entre altres mogudes, per participar en audiències a la Zarzuela i en viatges a Califòrnia –cadascú té les seves dèries. També per promoure, a l’antiga rectoria de Santa Maria, un espai expositiu amb un relat molt ponderat que t’acosta a la figura i a l’època.

Fa uns quaranta anys, el rei Joan Carles I va “regalar” a la ciutat una estàtua de Portolà que es veu que representava un personatge del segle XVI i que va haver de ser substituïda per l’actual. En ocasió del bicentenari de la seva mort, el 1986, Pasqual Maragall en plantifica una a Montjuïc i Antoni Siurana una altra a l’avinguda de l’Exèrcit de Lleida. És curiós que un altre socialista insigne, l’historiador Jaume Sobrequés, no dubti en qualificar la gesta d’aquests colonitzadors com “un genocidi de llibre” que contribuí “a la destrucció de la vida, la propietat, la cultura i la societat indígenes”.

La lectura que en fa Josep Carner-Ribalta no té pèrdua: “només a Califòrnia es pot dir que els conqueridors no feren mai ús de l’espasa –probablement per ésser manejada amb el tradicional seny català. Per contra, la creu, tot i que fou enlairada per mans també catalanes (els franciscans del pare Serra eren gairebé tots dels Països Catalans), fou usada amb una ceguesa ben poc característica de Catalunya, a l’espanyola diríem”.

Sánchez Piñol ho expressa amb més cruesa: “una ceguesa intel·lectual patològica els feia creure que oferien Déu a uns pobres d’esperit, quan de fet estaven anorreant religions ubèrrimes; creien que duien la cultura a la perifèria de l’Univers, quan en realitat estaven destruint una constel·lació de cultures. I creien, en fi, que estaven dotant-los d’una llengua, la castellana, quan de fet van contribuir a eliminar centenars de riquíssimes llengües autòctones. I el més trist i tràgic és que això ho van fer, en bona part, catalans”.

Si més no, tot aquest terrabastall ens servirà per conèixer una mica més la nostra història, que també és la d’aquest il·lustre noguerenc. Portolà era un home del seu temps, és clar. Cal posar context a la seva actuació, segur. Però també ens hem de plantejar críticament a quins personatges hem de retre honors a l’espai públic.