Ell té una filla i se l’estima. Se l’estima i l’admira. En té motius: és intel·ligent, treballadora, tenaç, competitiva, optimista, triomfadora. Si ella finalment estudiés la carrera d’ell, se sentiria pagat. Ella ho pot fer. Pot fer qualsevol cosa que es proposi.
Pot treure’s la selectivitat amb la nota que vulgui, perquè l’esperonaran tant l’orgull com una altíssima capacitat. Pot cursar amb éxit el grau, el màster, les especialitzacions. Fàcilment tindrà més títols que el seu pare. Més reconeixements d’universitats del país i, potser, fins i tot, de fora. És una persona autònoma. Voldrà picar alt: en aquella empresa que a ella li fa peça. Voldrà guanyar-s’ho sola, com ho ha fet sempre. Voldrà demostrar-se que n’és capaç.
I, arribats a aquest punt del somni, tant de bo, tant de bo, no es trobi pel camí ningú que la tracti com el que és: una dona. Que què dic? Doncs això. Tant de bo no es trobi ningú que la tracti com el que una silenciosa majoria opina que cal tractar un individu de gènere femení. Tant de bo ningú faci broma, com, de vegades, el seu pare fa, sobre la seva condició de dona. Sense malícia, però també sense miraments. Tant de bo ningú avaluï el seu currículum per la seva data de naixement, per la seva fotografia. Tant de bo ningú li estipuli un sou a la mida de la faldilla. Tant de bo la seva parella o els seus companys no la cosifiquin comentant com n’és de suggerent perquè té una mida manejable.
Fa uns dies hem llegit en premsa que, fins i tot en els més joves, hi ha un percentatge que pot arribar al 40 % que podria considerar acceptable la violència de control (amb qui vas, què fas i tal). Deia l’Iu Forn a l’ARA, que si pensen com pensen és lògic que facin el que fan. De fet, no vull parlar sobre sexisme conductual, sinó d’un tema més subtil, però penso que igualment reprovable: el llenguatge sexista. Que, per a mi, sense cap mena de dubte, equival a una intencionalitat.
Em trobo en determinats ambients on, quan es parla d’una dona, sigui quin sigui el context, inevitablement, en un moment o altre, sorgirà un comentari sobre el seu atractiu. De vegades, els comentaris són totalment gratuïts. Vull dir, fins i tot, destaroten la conversa. I estic essent molt elegant descrivint-los com a “comentaris sobre el seu atractiu”. 
Molts cops ell m’ha dit que tinc la pell massa fina. Potser sí que el meu orgull femení va massa enllà. Però, de debò, de vegades no és fàcil ser una dona. Em fa dubtar molt la reiteració dels comentaris i l’anàlisi detallat d’allò que es diu. I una evidència: la seva innocuïtat l’inhabilitaria com a recurs hilarant… Penso que no es pot vexar, ni humiliar, ni menysprear ningú. Perquè encara que sigui de conya, és perillós.
Sóc filòloga i sé la relació que existeix entre la paraula i els fets. Sé de la força del llenguatge, sé que el dir equival al fer. Tornant al que deia l’Iu Forn, les nostres construccions lingüístiques són un fidel retrat de la nostra manera d’entendre el món. El que dic, em defineix. I el que sóc és el que faig. O el que li faig. Descriure una dona com a “manejable” implica una relació molt clara de l’actor (qui maneja) i el subjecte dominat.
No voldria alliçonar en un tema ja massa esquarterat. De fet, només pretenc fer reflexionar. Que consti que jo vull, per a la filla d’ell, el millor que es pugui meréixer. Per això, reitero, la paraula té una força immensa. Fereix més endins que una arma. Crea precedents, s’anquilosa i aguanta ferma una convicció durant segles. Va, que canviar no fa polls.