Quan als anys 70 Raimon cantava el seu “Diguem no” ho feia cridant a ple pulmó per tal d’encomanar-nos també a tots aquelles ganes de dir no “a eixe món”. No sé perquè m’ha vingut al cap el cantautor de Xàtiva quan pensava en els “noístes” d’ara de cara a la consulta del 9N. Aquells que avui no gosen dir no a la independència, sabedors que, en el moment que deixin de ser silenciosos, podrien descobrir que no són pas majoria, i prefereixen buscar tota mena de subterfugis per no votar ells, i per a que no pugui votar ningú.
En l’àmbit esportiu, quan algú no vol jugar un partit per por a predre’l es parla, com a mínim, de covardia. Malgrat que es digui que no es vol jugar perquè el partit és il·legal, i quan se’n munta un altre de legal, aleshores resulta que no és prou oficial, que és un sucedani, i així successivament marejant la perdiu.
En els darrers mesos els partidaris de la independència s’han fet un fart de fer actes explicatius, taules rodones, conferències des de tots els punts de vista, econòmic, polític, jurídic, diplomàtic, cultural, sobre la independència. Han escrit centenars d’articles i una bona colla de llibres per fonamentar la seva posició. A l’altra banda silenci total, més enllà de dir que tot és inconstitucional.
Sempre m’ha semblat que el diàleg, la confrontació d’arguments i de punts de vista, és enriquidor per a tothom, senzillament perquè obliguen a pensar. A una banda i a l’altra. De fet, alguns autors sostenen que el pensament és un diàleg interioritzat.
Però els partidaris del “no” ens han furtat aquest debat, confiant en que la seva incompareixença deslegitimaria tot el procés, i ara sembla que no tenen arguments per fonamentar la seva legítima posició. Em refereixo a arguments consistents, no a rucades com on jugaria el Barça, o si no valdrien els títols universitaris.
És clar que també hi ha el perill de que, si comparexen en el debat, no només no puguin convèncer ningú sinó que puguin ésser convençuts. Quan a l’abril de 2010, a Balaguer, es va muntar la consulta popular del “Balaguer decideix”, entre els actes que els partidaris del “sí” van dur a terme (els del “no”, com sempre, res de res), hi havia un debat entre dues persones de presitigi, una partidària del “sí” i una altra del “no”. La del “no” va costar Deu i ajuda de trobar-la, però finalment es va dur a la catedràtica, aleshores recentment sortida del PP, i brillant polemista, Monserrat Nebrera, que ho va fer molt bé.
Al llarg d’aquests anys, a la Nebrera l’he vist evolucionar des del “no” cap al “si”, sense perdre la seva capacitat dialèctica, i no fa massa l’assemblea local de militants de CiU de Sant Just Desvern la va elegir com a candidata a les properes municipals.
Potser és per això que els partidaris del “no” no volen ni sentir parlar de parlar, perquè, en el fons, potser senten que les seves raons són tan fràgils com el vidre.
Espero que en els propers mesos els “noístes” -un mot horrible però mai no he sabut com volen que se’ls identifiqui els contraris a la independència: unionistes?, dependentistes?- compareixin per jugar en un partit, que es jugarà tan si volen com si no, i ens aportin les seves valuoses anàlisis i reflexions. I mentres, el 9N poden acostar-se a una urna, que no mossega, i dipositar el seu vot. És el seu dret, i és el seu deure, com a ciutadans.