Les hem dut tota la vida al davant nostre, temptejant el camí com un pal de cec, obrint-nos pas, sempre les primeres d’arribar a qualsevol lloc, a tastar qualsevol novetat, però també les primeres a parar els cops, a detenir les amenaces, i, si s’escau, a tornar-s’hi, a pegar i esgarrapar per tal de defensar-nos.
Servidores incansables, han treballat per a nosaltres a totes hores sense protestar, en tota mena de feines, netes o brutes. Feines de precisió mil·limètrica o de força bruta, pagades o de grat. Han recorregut, per compte nostre, tota mena de superfícies, aspres i dures o delicades i suaus. Han passat fred i calor sense protestar, però també han estimat i han acaronat per tal que nosaltres ens sentíssim acaronats i estimats. Han copsat la tendresa i la ira quan ha calgut, i han parlat sense paraules per explicar-nos al món.
Reconeixes una lleugera cicatriu. Va ser un clau que sortia inadvertit d’un tros de fusta. Vas llençar la fusta per jugar, perquè al poble on passaves els estius tota la canalla les feia aquestes coses. Però com que tu eres un sapastre de ciutat se’t va enganxar el clau en un dit. Recordes la sangonera, i l’ensurt de la padrina, i la injecció del “tétanos”. I aquí segueix, testimoni d’un episodi, però ni de lluny el més important. Sovint les coses importants no deixen cicatrius, si més no visibles.
Si t’hi esforces una mica també hi pots reconèixer alguna durícia. Poca cosa. Conseqüència del munt de llapis i de bolígrafs amb què, reiteradament, has escrit milions de paraules en milers de papers, abans que arribés l’era dels teclats. Els teclats no sembla que deixin durícies a les puntes dels dits, tot i que potser deixen d’altres coses. Però tot plegat no t’hauria servit per passar el test que diuen que empraven alguns bojos per distingir el “treballadors” dels “intel·lectuals”. O sigui que hauries “pringat” segur, per tou.
La resta de novetats no són conseqüència d’esdeveniments concrets sinó del pas del temps. Vas tenir un vell professor de psicologia evolutiva que deia que el pas del temps no és una variable, però no ho vas entendre mai això. El temps és un tros de variable, si bé combinada amb d’altres. Aquesta escorça rugosa en què se t’ha anat convertint la pell, aquestes petites taques que van aparèixer no se sap quan, són el temps, la materialització biològica del temps, com el calendari de les anelles dels troncs d’un arbre vell.
Ara fa uns quants milions d’anys els homínids vam decidir posar-nos drets i alliberar-les de la funció de caminar per tal que poguessin fer moltes més coses, i aquí segueixen, fent-nos servei per tot allò que ens convingui, guardant-nos la memòria dels anys i de tots i cadascun dels moments viscuts a través d’elles.
Després de tants dies aïllades, sense deixar-les tocar res, o empresonades en vestits de làtex, ja es mereixen un agraïment i, si més no, una promesa de llibertat futura.
Cada dia connectem persones, històries i territori. Un programa d’actualitat que recorre Lleida, des de…
En aquells temps en què l’ajuda humanitària es fa imprescindible per a la recuperació d’una…
La Comissió d’Energia de l’Associació de Veïns del Centre Històric de Balaguer ha iniciat una…
Cada dia connectem persones, històries i territori. Un programa d’actualitat que recorre Lleida, des de…
La qüestió valenciana no està acabada. Serà la nostra vergonya durant molt de temps. Durant…
Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) continua aquests dies amb els treballs per a…
Aquest lloc web utilitza cookies.