Objectes

Me’n vaig enamorar una tarda de primavera tornant de l’escola. O sigui que devia ser un amor a primer cop d’ull. Darrere l’aparador d’una botiga la seva silueta esvelta convidava a contemplar-la, a acaronar-la. Impossible de resistir la temptació d’acostar-hi l’ull i de mirar, a través d’ella, com la realitat s’agegantava màgicament.

Des d’aquell dia vaig començar a estalviar com un usurer, pesseta a pesseta, per obtenir-la. Ni pipes, ni tebeos, ni despeses inútils davant l’ambiciós objectiu de reunir els diners, 60 pessetes de l’època, per comprar aquella lupa que m’havia seduït des del primer moment. No sé quants dies de terribles restriccions em devia costar mentre augmentava la meva motivació cada cop que passava pel davant de l’aparador. Fins que un dia gloriós, aconseguit l’objectiu financer, vaig córrer fins a la botiga i vaig abocar-hi els diners per obtenir l’objecte del meu primer desig consumista. Va ser el primer objecte que vaig comprar en la meva vida.

Avui, prop de 60 anys més tard, masegada pel temps, abonyegada per l’ús continuat i per alguna caiguda traumàtica, aquella lupa segueix en una estanteria del meu despatx disposada a persistir en el seu servei, sempre que calgui i a tothom que ho necessiti.

I mentre per a tothom és senzillament una lupa, un objecte com qualsevol altre que serveix per al que serveix, per a mi és, i serà per sempre, la culminació d’un esforç, el primer gran objectiu aconseguit, la iniciació al món adult a través del consum i l’accés a la propietat.

Per això se’m fa difícil tractar la meva lupa només com un objecte. Com si no tingués la seva història, ni la seva pròpia biografia. Com si jo no fos una mica la lupa i viceversa. Com si l’objecte no fos també una mica subjecte. Però és que, existeixen realment els objectes-objectes? A mesura que convivim amb els objectes del nostre entorn, a mesura que els fem nostres, no els convertim una mica en objectes-subjectes, o, com a mínim, en objectes subjectius?

Els objectes ens envolten i ens acompanyen en la nostra vida, o en un tram d’ella. Si més no amb alguns objectes, compartim moments, satisfaccions i frustracions, que se’ls adhereixen com un adhesiu, construint tota una història compartida. A través de la nostra vida els conferim una vida pròpia, una vida intransferible, que només existeix per a nosaltres i per a ningú més. I que morirà amb nosaltres.

Aquelles ulleres que ja formaven part del rostre de la padrina, aquell rellotge de tota la vida del pare, que ens arriben a mans casualment, com una mena d’herència intestada. Sabem que recullen una història que no és la nostra. Històries que amagaven per a ells significats ocults que ja mai no coneixerem. Imatges i records inaccessibles als nostres ulls, però ben presents per a qui els va viure.

Objectes amb vida pròpia, tan lligada a la vida dels seus propietaris que també s’atura quan ells traspassen, i ens queden a les mans sense saber gaire que fer-ne. Els enterrem a les escombraries per a que els acompanyin en el més enllà per sempre més com feien a les piràmides amb els faraons? O els donem una nova vida amb nosaltres com objectes reencarnats?

Els objectes en això ens avantatgen. Tenen aquesta potencial capacitat de ressuscitar, de reencarnar-se, de reviscolar a través d’altres vides, o si més no de romandre a prop nostre incorruptibles, com a dipositaris perennes de records que ja no recordem, però que mai no són del tot objectes perduts.

Enveja de la immortalitat, que és el gran objecte del desig de les vides dels subjectes. Potser és aquest el misteri dels objectes.