Divendres volo a Japó. 5 dies, poca cosa. Serà un bonic retrobament amb Tòkio, la ciutat que em va veure, per primer cop, vestir una jaqueta de “Xef”, que m’anava gran en tots els sentits. Recordo perfectament l’aprenentatge, la base que minut a minut adquiria, i la sensació de com el virus de la cuina s’inoculava dins meu, ja per sempre.
Han passat només 7 anys però el context és ben diferent. Tot el que aprenia en aquell moment, tot el que veia, es projectava dins meu en forma d’idees que duria a terme, aviat, a Catalunya. Tot girava al voltant del plantejament de com seria tot allò, extrapolat a Lleida, Balaguer o Barcelona. “Aquest plat, a Tarragona el farem amb sardina” – planejava. “L’arròs del delta ens anirà de conya per a fer els niguiris del sushi” – suposava. “I si fem tempura de gamba vermella?” No només l’excitació del viatge determinava la felicitat, les ganes de tornar i compartir-ho tot a casa feien el camí encara més idíl·lic.
Avui tot és ben diferent. No hi vaig des de Barcelona, a Tòkio, hi vaig des de Hong Kong. S’ha acabat el Nadal fa poc, i l’he passat treballant cada dia, sense la oportunitat, aquest any, de veure a la família. Com jo, milers. Segons l’estudi “La nuevaemigraciónespañola. Lo que sabemos y lo que no” de Amparo Gonzalez-Ferrer, uns 700.000. Gairebé un milió de persones, nascudes a Espanya, han abandonat el país des de que al 2008 va començar la crisi. I no sabem quan tornarem.
Molts de nosaltres vivim bé, no ens enganyem, sinó no hauríem marxat. Altres van tirant, fent qualsevol cosa que la societat els permeti en ciutats europees com Londres o Berlín. No tenen una vida plena de luxes però la frase “al menys estem millor que a Espanya” és recurrent. De casos, els que vivim fora, en coneixem de tots els colors. I cada cop som més. Quan vaig arribar a Hong Kong érem 10 cuiners espanyols, avui som 40.
I mentre veiem Balaguer, Lleida o Manresa des de la distància, amb la nostàlgia afegida de les dates nadalenques, hem d’aguantar que el nostre president del Govern surti a la tele, somrient, dient “La crisis ya es historia”.
La crisi, senyor Rajoy, serà història quan el més de mig milió d’exiliats per la seva mala gestió puguin permetre’s el “luxe” de passar el nadal a casa. De moment, el que és història, son els somnis del 40% de joves que viuen sense feina a Espanya.