La mosca al nas

Que consti: no sóc jo qui es repeteix; és la realitat que es repeteix, tossudament.

Un dia muntem un festival solidari amb els refugiats de les migracions forçades per la guerra de Síria o per la fam africana. Tothom en parla. Sortim a la tele i tot això. Fem donacions, en efectiu i en espècies. Bé. Tot molt emotiu i tal. Passa una setmana i una altra, passa un mes, dos, quatre… La gent segueix morint al mar, als camps de refugiats, esclafats per la barbàrie al seu país d’origen… I què hem de fer? Picar-nos el crani? Muntar un sarau cada setmana?

Un altre dia engeguem la ràdio. Que si aquest esportista ha defraudat deu milions i aquell altre ‒ja no ho recordem‒ té tots els seus estalvis a Andorra per no haver de tributar. O aquell de més enllà, que va oblidar d’incloure els ingressos per drets d’imatge a la declaració de l’IRPF. I després anem al circuit, a la pista o a l’estadi i venerem estúpidament aquests espavilats que són corresponsables que es perpetuïn les llistes d’espera a la sanitat pública, els mòduls prefabricats a les escoles i als instituts o unes taxes universitàries que són la vergonya vergonyosa de l’Europa comunitària… I encara anem a cal gestor a fer la renda i ens surt a pagar quatre-cents euros entre la parenta i jo, la gràcia que em fa, la mare que ho va parir tot, amb el sou de merda amb què hem de subsistir… Què fem, doncs? Ens donem de baixa del club de futbol? Deixem de mirar partits i curses per la tele? Li expliquem al nen que el déu de la pilota no compleix les seves obligacions ciutadanes bàsiques? 

No sé vosaltres, però jo ja tinc la mosca al nas. I a mi és que les mosques em posen a mil… Per això he decidit posar-ho tot al mateix sac i a partir d’ara no en deixaré passar ni una. Que Europa segueix tancant les portes als refugiats? Demanaré al president europeu ‒que jo no he elegit i no sé ni com es diu‒ la baixa d’aquesta Europa econòmica al servei del capital. Que el banc em cobra comissions per dir bon dia? Cancel·laré el compte i em faré client de la banca ètica. Que el president del club de bàdminton amaga els beneficis de la seva empresa? Estriparé el carnet del club i deixaré de comprar productes de la seva empresa. Que les grans superfícies extorqueixen els pagesos amb el preu de la fruita i la verdura? Deixaré d’alimentar les grans superfícies i aniré a la fruiteria de la cantonada. Que Gúguel insisteix a oferir-me publicitat personalitzada? Utilitzaré el DuckDuckGo. Que la funerària em demana sis mil euros per soterrar-me? Doncs, decidit: no em moriré. I que no se’n parli més.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012)i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.