Fi de la campanya de pau i amor. Fi dels contractes d’obra nadalencs. Fi de les compres acumulatives, que demostren com ens arribem a estimar. Amb quin esperit es desfà, el pessebre, s’emboliquen les llumetes, es llencen els dècims?
La celebració del solstici d’hivern és, arreu, una tradició vinculada a la intimitat, al lligam amb la natura que reposa, a la reflexió. Un cop passat el gran festival hivernal, en plena ressaca, com et sents? Notes la satisfacció d’haver-te empassat els dotze grans? T’omple d’orgull haver tastat el nou torró de gin-tònic? La desmesurada ingestió de cava t’ha reconfortat prou?
Abans del terrabastall, molt abans, la meva peixatera no em va deixar comprar tonyina. Jo volia variar l’origen del meu peix blau, però ella no em va voler servir. Ara no, nena, ja en compraràs quan s’acabin festes. I la cosa no es va quedar aquí: em va fotre un discurs de dotze minuts, acalorat però més ben estructurat que molts dels que sento a la ràdio.
Que ella, any rere any, veu com puja el preu del marisc i del rap, des d’octubre a mitjan gener. Que això fa que, altres peixos que, en principi, no tenen tants minuts de joc, com la meva tonyina, també es vegin involucrats en aquesta inflació nadalenca. I que no entén com, sabent-ho com ho sabem, ens entestem a fer allò que està pautat que farem: què menjarem, quina quantitat, per quin import. Què regalarem, a qui, per quin import.
Perquè, al cap i a la fi, és una mica això, quant val aquesta campanya. I amb això no vull desmerèixer les trobades. De cap manera. La meva família queda capdavantera, cada any i per golejada, en el rànquing de durada dels dinars típics. No crec que ningú aguantés tantes hores per compromís.
Però la meva peixatera és molt desperta, molt més que molts apàtics consumidors. Per què seguim ballant al ritme que ens marquen? Per què cedim a aquest xantatge?, deia. La nostra felicitat no la podem mesurar amb criteris que no són nostres. I, d’aquí, vam passar a parlar de Grècia. Com? Doncs, perquè, diu la meva peixatera que a Grècia es mesura la felicitat -el benestar- en termes alemanys. És a dir, s’aplica homogèniament un tipus de política que potser, només potser, funciona bé als països centreeuropeus. I que és lògic que s’hagi reaccionat a la contra.
Però, Grècia, i tot el Mediterrani, de retruc, són capaços de funcionar amb estructures del nord? Diu, a grosso modo, un altre amic meu que, les crisis que al nord es paguen amb xenofòbia aquí, al sud, les paguem amb anarquisme. Som, culturalment, diversos. Doncs les solucions, també ho haurien de ser.
Personalment, m’ha molestat una mica el xantatge del FMI i Europa als grecs en cas que votin a Syriza. No em proposo defensar cap programari, bàsicament per ignorància. Només constato la pressió exercida per aquestes institucions als ciutadans de Grècia i el meu malestar. La meva peixatera diu que, si no vigilem, ens convertirem en titelles. Que ens cal criteri propi, que hem de plantar cara als xantatges, siguin quins siguin, vinguin d’on vinguin. Què faran els hel·lens? I nosaltres? Seguirem amb la dèria de comprar tonyina?