La tele higiènica

Fa uns dies que faig una cosa ben estranya: em llegeixo la CríticaTV de la Mònica Planas a l’ARA. Si no és estrany, és, en certa mesura, profà; perquè no tinc tele -sí, m’agrada explicar-ho. Però és que la Mònica, darrerament, la clava. Ahir escrivia una resignada denúncia de l’entrevista que Bertín Osborne va fer a la néta de Francisco Franco, Carmen Martínez-Bordiú.

Des de preguntar-se per què s’entrevistava aquesta senyora com si fos un personatge amb solera històrica o repercussió cultural fins a castigar tota la casa de Televisión Española per no haver aportat ni un petit moment per a la crítica. Una entrevista blana i cordial a la televisió pública, amb els teus diners, a qui apel·la, amb cert carinyo, a l’abuelo, el dictador que va fer matar, que va fer callar, que va fer témer.

I de la gomina del Bertín, a la internacional xavacaneria del Pablo a l’Hormiguero. I no em disculparé per molta audiència que pugui tenir: diríem que l’elegància no s’estila en cap cas en aquest plató d’Antena 3. S’hi rep, a bombo i plateret, la senyora Sáenz de Santamaría. Explica la Mònica, que amb un raspall a cada mà. Que jutgin els que se l’hagin empassat, jo ja no tol·lero certs espectacles.

Però m’enerva llegir que, al final, el Motos va proclamar que la vicepresidenta havia donat llibertat de preguntes i temes per a la trobada. O potser, ingenus, us pensàveu que, quan un periodista dispara preguntes, són les que ha triat? Fa les que el cap de premsa li ha permès. I amb la sintaxi polida.

El quart poder, el quart poder…! Els gabinets de comunicació i els caps de premsa han aconseguit la perversió absoluta del sistema de control polític per part de l’opinió pública contrastada. Em sap un pèl de greu, pels amics i coneguts periodistes. Però algú ho havia de dir.

Tal com estan les coses, ja no pots confiar en ningú. Potser la Mònica també em fot una mica el pèl. Jo me la crec perquè és irreverent i estic segura que algun dia li picaran el crostó. Però el Bertín amb la seva condescendència i el Motos, amb la seva proclama, ho confessen: els periodistes acaten ordres. Pacten amb l’enemic. La diplomàcia del sector fa que no tinguin possibilitat d’acorralar mentiders. Excepte quan es posen sols de peus a la galleda (“Y la europea…?”).

Ser valent periodísticament no és fàcil. Té un punt de suïcida. Si els contactes tanquen l’aixeta ets professionalment invisible. No es pot matar tot el que es gras, que diria la padrina. Ser de debò periodista és heroic. Perdó, seria heroic.

Ens queda, només, qüestionar-nos a nosaltres mateixos com a audiència. El nostre criteri a l’hora de triar un canal, un programa. Però honestament. I ser higiènics, a l’hora de mirar la televisió, és importantíssim. Algú ha llegit Àcid sulfúric, d’Amélie Nothomb? Doncs això. Ets el que t’empasses, per la boca, per les orelles i pels ulls.