Com es passa de la mentida – o fake news – a l’autoengany? El trumpisme ens ho ha ensenyat descaradament, en plena capital de l’imperi i davant de milions d’espectadors.
Ja Michel Foucault ens advertia que les noves formes d’exercici del poder consisteixen a fer que la gent faci les coses no pas per la força, ni per cap amenaça externa, sinó que ho facin per convenciment, perquè “volen” fer allò que el poder vol que facin. Aleshores la mentida, la que arriba de fora, esdevé innecessària, perquè quan l’engany – l’autoengany – surt de dins de la mateixa persona, és molt més eficient. Però com es passa de l’una – la mentida – a l’altre – l’autoengany?
Seria un error – potser interessat – pensar que l’autoengany és una cosa de bojos, una cosa que afecta només una mena peculiar de persones – Trump, Hitler, o qui sigui – que no són pas com nosaltres. L’autoengany es fonamenta en processos mentals que ens són comuns a tots els humans. Es tracta de la tendència a incorporar només aquelles informacions externes que encaixen o que confirmen les nostres pròpies creences, i a rebutjar totes aquelles altres que no hi encaixen o que les contradiuen. L’acceptació acrítica d’unes vs la impermeabilitat enfront de les altres. Amb aquest procés les persones evitem una dissonància cognitiva, incòmoda i difícil de sostenir, entre les informacions externes i les creences pròpies.
Quan aquest procés normal o, si més no, habitual, es porta a l’extrem, és quan sorgeixen fenòmens aparentment inexplicables com el trumpisme. Aquest procés requereix, en una societat saturada d’informacions que circulen en tots els sentits, tancar la circulació d’informacions “creïbles” dins d’una bombolla i rebutjar-ne les altres.
La premsa tradicional – els mitjans del segle passat – ja va fer un primer intent de construir aquestes bombolles. Cadascú escollia la premsa que li deia allò que volia sentir, confirmant i reforçant les seves creences. Però les actuals xarxes socials – Twitter, Facebook, etc. – s’han convertit en regnes de taifes informatius, en autèntiques campanes hermèticament aïllades de l’exterior, on no entren més que els “amics”, i on el pensament perd qualsevol matís, i es redueix a titulars i a frases curtes i punyents, seguint les regles de la publicitat, més adreçades als budells que als cervells.
El perill ara és creure que els errors del “trumpisme”, o del “negacionisme”, o de qualsevol altre “isme”, selectiu i aïllant, només afecta sempre als altres. Una idea que ja forma part d’allò que nega. L’important és que ningú no se’n cregui lliure de pecat, que mantinguem oberts tots els canals de comunicació, però no només per fer-ho veure, per “bona educació”, sinó per escoltar, i per descobrir la part de veritat que hi pot haver en els altres. Potser és aquesta l’única vacuna contra la pandèmia del trumpisme, en qualsevol de les seves variants.