Estem a punt d’acabar l’any. Tampoc és que hagi estat un any especialment brillant.
No sé si cal fer alguna mena de resum de com ha anat tot plegat. Em sembla que no perquè cadascú se sap la seva història personal i particular i, fins i tot, el que ha passat al món, a l’altra punta del món, acaba per ser particular i personal perquè a cadascú ens afecta d’una manera diferent.
Es el moment, tanmateix, de fer nous projectes, de mirar-nos el futur per si ens convé fer alguna cosa.
Nosaltres som independentistes, estem capficats amb la independència de Catalunya i estem disposats a fer el que calgui per tal d’aconseguir-la. No sabem molt bé, però, què és el que podem fer.
Alguns de més radicals que nosaltres, afirmen que el que cal és bombardejar-ho tot i començar de nou. Potser tenen raó, però sens dubte ignoren quant val un avió, on es poden comprar les bombes i què és el que s’hauria de bombardejar. Vent de boca, com va dir el poeta.
Mentre nosaltres li anem donant voltes al tema, sentim sorolls diversos: El Gobierno espanyol diu que de referèndum ni parlar-ne, que això de l’autodeterminació és una idea del segle passat, que la Sagrada Constitución, que el Supremo, que el Constitucional.
L’Espanya buida, del cap, ha parlat del destino en lo universal i la unitat de la pàtria. El seu discurs tradicional.
Els nostres, per la seva banda, ens han avançat que el 2023 serà l’any de l’autodeterminació, del referèndum i de la independència.
Particularment tinc la sospita que potser sí que serà l’any definitiu. No se sap mai.