Hola em dic Carbó, i des d’on visc ara, una cova secreta i profunda, amagada entre serres, matolls i pendents, poques ocasions tinc de sortir fora i dir res. Un virus, d’aquests de primavera, em va dotar de la por i vergonya que mai abans havia tingut. Des de llavors que m’amago, acollonit i enrojolat del què veig que passa fora, al vostre món. Però en moments determinats, uns d’aquells que valen la pena, uns com els d’aquests dies abans d’eleccions, amb l’aparició de tants fantasmes i tronistes deambulant per tot arreu, o trec el cap de la cova i em queixo, o espetego i d’aquest amagatall no en surto més.
De totes maneres, els fantasmes no sorprenen perquè ja són reincidents. Cada cop que s’acosten nous comicis, es passegen i estarrufen pels pobles petits, allí on votar es pot fer a mà alçada, entre botifarra i botifarra, a l’hora de l’aperitiu. Apareixen presentant-se amb gran pompa; si el tenen, amb cotxe oficial, sinó amb un cotxe llogat que ho aparenti, i si no el poden llogar, havent passat el seu propi per l’auto-rentat. El més important sempre és la pompa, l’aparença, la sorpresa, l’arribada amb l’aval d’un salvador. Al poble ni el coneixen, ni ell coneix el poble perquè és la primera vegada que hi va, però això no importa perquè a ell qui el mana és un partit, la seva empresa, qui el contracta, i si se li diu que ha d’anar on nostre senyor va perdre les sandàlies i guanyar-se la seva gent, a canvi d’una cadira a l’ajuntament, ho fa i punt, com un bon professional, com si fos d’allí des que era un vailet. Què importa que no sàpiga ni el gentilici dels qui l’envolten i l’escolten embadalits, els fantasmes només veuen la cadira i compleixen ordres fredament. Si se li permet estar a la llista, de la resta no n’ha de fer res. Que la gent voti, que la democràcia guanyi i que tothom voti a qui li doni la gana.
Però els fantasmes de les llistes electorals no són el pitjor que albiro, des de la seguretat del meu forat.
Ja fa dies que per les petites ciutats i pobles, una altra espècie molt més perillosa ha decidit sortir al carrer i entrar a les llistes. Aquests són els tronistes. Ents que no saben fer la “o” en un canut, però veuen en unes eleccions aquella petita escletxa per la que podran accedir a una mica de fortuna i renom. Són com paparres; s’enganxen a la gropa d’un partit amb més o menys vots assegurats, i des d’allí, mamen de la teta política tant com poden i més.
De tronistes n’hi ha de dos tipus; els que tenen mala fe, i els que no. Ambdós són perillosos donada la seva ignorància en l’administració de res de res, però els que a mi em fan més por ( maleïda nova adquisició ! ) són els segons, els bonifacis que tenen bones intencions. Perquè tot i que les dos classes de tronistes tinguin com a característica essencial la desconeixença total del què és l’administració pública, els segons es pensen que no, i s’ho creuen. Així hi han hagut tronistes bonifacis que han pogut arruïnar un país sencer; ara en recordo un que repartia 400 euros a tort i a dret. Però la veritat és que les comunitats petites estan molt més exposades a un perill com aquest, donat que la capa d’un partit amb la que un tronista amaga el seu cap buit, pot entabanar més fàcilment una població reduïda.
La veritat és que no és gens fàcil d’entendre com els tronistes s’han infiltrat tant en les llistes de les diferents administracions. Si no hi ha debat en que un metge hagi de tenir uns estudis per no mal sanar els seus pacients, per què no hi ha uns requisits mínims pels qui poden arribar a governar ajuntaments ? O és que la política no ha de ser tant democràtica com la salut ? Que jo sàpiga quatre anys d’un alcalde cap buit poden fer tant mal com un diagnòstic de pega.
Però deia que el tronista bon jan era el més perillós, perquè el què té mala fe, ja sap a què juga. La crisi econòmica la empès a utilitzar tots els mitjans possibles per tirar endavant i fer-la petar com sigui. Com ho feien moltes famílies nombroses, durant la postguerra civil, enviant al seminari el germà benjamí. No importava que el nen volgués ser artista, científic o ballarí, si passava els anys més durs amb la panxa plena, després ja decidiria ell mateix què voldria fer. Doncs el tronista de mala fe canvia la necessitat per una mica d’avarícia i el seminari per l’administració. En tota la resta, la historia és la mateixa. Sota la capa d’un partit, segons en quina ciutat, tot queda diluït: qui ets, què has fet, què saps i què vols, no es veu tant si a la llista ocupes el número 4 o 5…, perquè la gent votarà el partit i perquè la memòria que tenim només arriba fins al primer i segon de llista. Almenys, aquest subtipus de tronista es retirarà de la política quan dringui el seu moneder, i com que això sempre passa, o així ho hem vist des de l’arribada de la democràcia, recordeu atemorir-vos del tronista de bona fe, el qui mai s’adonarà que no sap res.
Jo continuaré refugiat a la meva cova, amb bones vistes de Balaguer, des d’on clamo perquè la consciència de fantasmes i tronistes avisi als seus portadors de fer marxa endarrere i retirar-se a temps, perquè en la política, com en la medicina, la finalitat és millorar la vida de la gent.