2020

BALAGUER. L’any que acabem ha estat un dels més estranys que ha viscut la ciutat. I l’equip de govern n’ha fet de sonades. Des d’avalar el tancament de l’Escola Àngel Guimerà sense parlar-ne abans amb les famílies i els veïns fins a entestar-se en la recuperació de l’estàtua franquista o cridar l’exèrcit espanyol a desinfectar una residència d’avis. Aquestes animalades es poden atribuir al fet de gaudir d’una majoria absoluta al consistori. Si no hi ha la necessitat de consensuar res amb ningú, els executius poden veure’s temptats a tirar pel dret sense encomanar-se a Déu ni al dimoni. En tal cas, els mèrits són de titularitat exclusiva, però les pífies, també.

A banda d’aquestes i altres fites simbòliques i curioses i de l’opacitat amb què es tracten algunes qüestions, la queixa més constant ha estat segurament relativa a la deixadesa dels espais públics, la manca de manteniment i de neteja de parcs, places i carrers. Josep Vallverdú, avi adoptiu de la ciutat, explicava el passat estiu en una entrevista que va caure pel mal estat d’una vorera i que, en lloc de denunciar el fet al jutjat de guàrdia, va preferir adreçar un prec a la Paeria, però no en va obtenir resposta. “La ciutat de Balaguer està una mica descuidada, com si les persones que se n’han de cuidar no hi posessin tota l’atenció possible.” Abans de posar-se en llibres de cavalleries o perdre’s en entreteniments fútils, la Paeria hauria de distingir-se per excel·lir en la gestió dels serveis municipals bàsics, oi?

CATALUNYA. Al gener, el president Quim Torra va anunciar el final de la legislatura. La manca de cohesió estratègica del govern era evident: ni s’havia pogut consensuar un full de ruta per avançar cap a la independència ni tan sols s’havia acordat una resposta sòlida a la sentència ignominiosa del Tribunal Suprem que va condemnar els presos polítics. La retirada de l’acta de diputat a Torra per part d’un pusil·lànime president del Parlament va ser la gota que féu vessar el vas.

La virulència de la pandèmia va frenar les eleccions i ha accentuat les limitacions d’un autogovern enervat, retallat i intervingut. El diàleg per resoldre el conflicte polític de Catalunya continua sent una il·lusió, una quimera. I els vots dels diputats catalans als pressupostos de Madrid, una indignitat, quan anem camí dels tres mil represaliats. És evident que la política no ha estat a l’altura. Però la gent hi continua sent. I sort n’hi ha.

MÓN. La Covid-19 ha assotat la salut i l’economia arreu. La pesta també ha evidenciat les diferències a tots els nivells entre l’Occident i l’Extrem Orient, on la mortalitat ha estat molt inferior. Al Regne Unit, Boris Johnson no només ha aconseguit un acord pel Brexit sense quotes ni aranzels sinó també començar a vacunar els britànics vint dies abans que la resta d’europeus. Però ara haurà d’afrontar les properes eleccions a Holyrood, que poden ampliar la majoria parlamentària dels nacionalistes escocesos i forçar un nou referèndum d’independència.

Als EUA, el canvi en la presidència suposa un retorn a l’era pre-Trump, per molt que els apologetes del progressisme s’entusiasmin amb una vicepresidenta que ha donat suport tant a Black Lives Matters com a la pena de mort. El mandat de Donald Trump serà recordat pel xou, l’arrogància i la mentida. Però si Barack Obama va merèixer el Nobel de la Pau només per guanyar les eleccions, quin reconeixement cal fer a un president que no ha portat el país a cap nou conflicte, que ha jugat un paper clau a l’hora de millorar les relacions d’Israel amb el món àrab i que ha sabut rebaixar les tensions amb Kim Jong-un?