Al rescat (virtual) dels comtes d’Urgell

El Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes era la casa espiritual dels comtes d’Urgell. Fundat el 1177 pel comte Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, Ermengol X el converteix en el panteó del casal d’Urgell. Hi ordena construir uns magnífics sepulcres gòtics per a ell, pel seu germà Àlvar, vescomte d’Àger, i pels fundadors del monestir. Fins llavors, les vicissituds vitals havien portat els seus antecessors a ser sebollits a llocs tan diversos com Castelló de Farfanya, Còrdova o Jerusalem. Un panteó dinàstic explicitaria el prestigi i la perdurabilitat de la casa, de la mateixa manera que els comtes-reis catalans tenien Ripoll i Poblet, els francesos Saint-Denis o els anglesos Westminster.

Els comtes d’Urgell es succeeixen fins el 1413, quan Ferran d’Antequera derrota Jaume II, destrueix el Castell Formós de Balaguer i annexiona el comtat al patrimoni de la corona. El Monestir de les Avellanes perviu fins que el 1835 comença la seva desamortització. Abandó, venda, destrucció. Una sagnia pel patrimoni històric i artístic del país.

El 1840 es subhasta el monestir: dependències i terres. L’adquireix Manuel de Oviedo –general governador de la plaça militar de Lleida– i després passa a mans de Manuel de Pozuela, casat amb la viuda del primer propietari. S’aposenten al palau abacial. El compra el general José Manrique de Lara fins que el 1906 l’adquireix el banquer de Lleida Agustí Santesmases i Pujol. L’afany crematístic el porta a vendre’s la joia del monestir, els sepulcres, a un antiquari de Vitòria per quinze mil pessetes. Josep Utgé, majordom del cenobi, salva les despulles dels comtes i les diposita a l’església de Santa Maria de Vilanova de la Sal. Francesc Macià, llavors diputat a les Corts Espanyoles, impulsa una campanya per restituir els sarcòfags: aconsegueix que l’Estat els embargui però finalment perd el plet. La Fundació Rockefeller compra les obres en un exemple més de la febre dels nord-americans per col·leccionar peces medievals procedents d’Europa. El 1967 els ossos tornen a Bellpuig. Els sepulcres continuen a Nova York: s’exposen al Museu dels Claustres.

El 2010 el Parlament insta el govern a sondejar el museu per adquirir-ne les obres. Els americans rebutgen vendre. Es tanca la porta a recuperar les peces però l’habilitat dels gestors del monestir, la col·laboració de la Diputació de Lleida i la bona disposició del museu obren una nova porta: la digitalització dels sepulcres. Els treballs als Estats Units ja han finalitzat i ara caldrà veure per quina alternativa s’opta: la reproducció en pedra o el mapping del pantocràtor de Taüll. El retorn d’aquestes obres tan valorades com enyorades serà ben aviat una realitat i esdevindrà un model a seguir de cooperació cultural. Res a veure amb les batalles de baixa estofa dels advocats del secà aragonès.