Ni llums de Nadal

Hola, em dic Carbó i, des de ben petit, ho veig tot força negre. Negre com un Nadal sense llums i garlandes als carrers, tal i com va ser ara fa un any a Balaguer, i sembla que tornarà a ser-ho aquest; amb un Passeig de l’Estació re aprofitant els actes de la “marató”, i a la resta de carrers que s’espavilin els botiguers.

Entenc perfectament que en temps de crisis les retallades siguin menys impopulars i més senzilles de tirar endavant. Encara comprenc millor que si en alguna cosa s’ha d’estalviar és en el pa i el circ que tantes vegades ens ha retratat. I encara per sobre de tot plegat, el sou dels treballadors de l’ajuntament sempre ha de tenir prioritat. Sí, malbaratar diners per quatre bombetes penjades d’uns plataners no és gens fàcil de defensar, ni en dates de Nadal, per molt mancat de vergonya que em vagin fer.

Però aquest 2014 he vist altres despeses inútils que tampoc m’han agradat i ningú me les ha preguntat. Des d’uns focs de festa major que, de la fumarada, només es podien veure des dels balcons d’un pis “ desé ”, a l’enèsim aixecament de paviment del carrer Pere III, al manteniment d’un museu de l’or que ningú entén, a la celebració de tots els duatlons, triatlons i maratons que es poden fer, o al lloguer de grups de festa major que costen un ronyó, i no els pots gaudir sense anar a l’embelat amb una bombona d’oxigen sota el braç.

Puc comprendre que el què no m’agradi a mi, ben bé pot agradar a un altre. Però potser que ho preguntem, i si dóna massa feina preguntar-ho a tothom, que s’anunciï en el moment de fer campanya; “ Nosaltres aquest any no ficarem llums de Nadal “. Potser un vot menys al favor de qui ho proposi, cau. Perquè sinó, la demagògia d’usar la crisi només pel què volem podria anar a petar en altres fets i esdeveniments com els que abans he dit, i dels que segur n’hi ha molts més i de més interès.

Potser, al cap i a la fi, el què més m’indigna és preguntar-me on hem anat a parar, si som incapaços de mantenir enceses, durant 30 dies, quatre llums de Nadal. Perquè si bé és veritat que les grans fites són les que mesuren els èxits d’una ciutat i el seu alcalde al capdavant, no és menys cert que petits reflexos miserables com aquest també qualifiquen amb prou detall, l’estat del municipi i el caràcter del seu pilot al volant. I si algú pot pensar que per una mica més de color aquests pròxims dies, no n’hi ha per tant, només els hi puc contestar que jo, a aquest color, els últims trenta anys m’hi he acostumat i el trobo a faltar. De la mateixa manera que enyoro com la llum d’aquestes bombetes dibuixa el perfil dels carrers i les avingudes, transmetent la calidesa d’aquestes festes en família, a través d’una boira que domina tots els racons de les nits i els capvespres gelats.

Perquè en els temps que corren, dol més íntimament la pèrdua d’una petita costum antiga i senzilla, que la de les grans i exuberants festes d’avui, ja que la desaparició de les primeres alerta que res està a resguard, que els errors comesos en temps de crisis, fins i tot, es poden endur allò que ja formava part dels nostres records d’infantesa, o de la màgia que acompanyava el Nadal, des dels ulls il·lusionats dels més petits i dels no tant grans.