Ens diuen que sí, que la Muriel Casals finalment va morir a conseqüència de l’atropellament d’aquella bicicleta. Així, amb la mateixa senzillesa que hom diu que l’Antoni Gaudí va morir per l’atropellament d’un tramvia. I no és que no m’ho cregui, no. Deu ser veritat si ho diu tothom, però…
De fet, l’Antoni Gaudí és avui un dels referents més vius i més presents de Barcelona i de Catalunya al món, i podem trobar arreu el rastre de la seva obra i de la seva presència.
De la mateixa manera vull pensar que la Muriel Casals és ja avui un patrimoni compartit pels ciutadans de Catalunya que són, aquests sí, ciutadans lliures del món.
Què ens en queda de la Muriel Casals i de la seva obra? Com en el cas de Gaudí, no sabria ni per on començar: Òmnium Cultural, el 10 de juny de 2010, on diuen que va començar tot, el Concert per la Llibertat, la seva presència en totes les grans manifestacions per la cultura i per la llibertat d’aquest poble, … la llista seria interminable, i a més, és prou coneguda.
Per això, permeteu-me d’anar una mica més endins, en un petit viatge cap el cervell de les persones. Més enllà del personatge públic, que ens en resta de la Muriel a cadascú de nosaltres?
Quan la Muriel va ser entre nosaltres, a Balaguer, vam tenir l’ocasió de coneixer-la una mica més d’aprop, sense guions ni tractaments oficials, que és com es coneix realment les persones. Em va sorprendre aquella inusual barreja de tendresa i de fortalesa, de fragilitat personal i de contundència argumental, aquella sensació de persona radicalment lliure i alhora compromesa amb la gent amb la que se sentia obligada, aquella discreció amb la que fugia dels protagonismes que es veia obligada a acceptar com un peatge necessari.
Em va enamorar aquella amabilitat extrema en les formes sense renunciar a la força i fins i tot a la tossuderia quan calia. Aquella proximitat, gairebé aquella por de no molestar, aquella manera tan respectuosa de dirigir-se a la gent, aquella quasi obsessió que tenia per escoltar tothom, més que no pas d’imposar el seu discurs. Aquella mirada blava i serena amb que et mirava com si et conegués de tota la vida. Aquell somriure subtil amb que ens proposava la revolta.
Sense ofendre ningú, gairebé sense embrutar res, tal com vam aprendre a fer tots plegats a les multitudinàries manifestacions que van sorprendre el món en els darrers anys, sense deixar ni un paper al terra. Aquella manera tan civilitzada de ser rebels que vam aprendre amb ella, aquella forma tan amable de canviar el món, sabent que era precisament així tal com volíem que fos el nou món que ja estàvem construïnt. “El somni som nosaltres”, ens va dir.
Estic segur que alguna cosa d’ella resta viva en tots nosaltres, potser amb subtilesa, potser sense saber-ho. Però nosaltres no seríem avui les mateixes persones sense que la Muriel hagués passat per les nostres vides.
Avui, en aquest aparent comiat amb el que enganyarem la mort, volem deixar clar que seguirem comptant amb tu, Muriel. Seguirem treballant per trencar els murs esquerdats que encara ens empresonen. Però ho farem sabent que, com deia la Patrícia Gabantxo, els murs més importants són dins el nostre cervell, i que aquests ja fa temps que els vam reventar, en bona mesura, gràcies al posat, alhora digne i humil, rebel i respectuós, de la Muriel Casals.
La llavor està sembrada, i amb aquest mateix posat manllevat de tu, estigues tranquila Muriel, que nosaltres acabarem la feina.