Oblit

Allò que no recordem, no existeix? Les persones que no recordem haver conegut, les decisions preses que vam oblidar, les bufetades rebudes, o les carícies que hem gaudit, que no som capaços d’evocar, totes aquelles coses que hem fet al llarg dels anys de les que no en tenim cap consciència. Potser sí que van quedar guardades en algun racó del cervell, potser sí que ocupen alguna neurona desconeguda, però si no les podem recuperar, si no poden influir en allò que avui som, en allò que pensem i sentim avui, què en queda?

Ara que ja tinc l’experiència d’algunes intervencions quirúrgiques serioses, a vegades m’assalta la idea inquietant que l’anestèsia que ens posen potser no ens bloqueja realment la percepció del dolor, sinó només la memòria d’aquest dolor. I si el dolor fos real mentre ens obren de bat a bat amb un bisturí, però, simplement, quan despertem no ho podem recordar? Una experiència a la qual no podem interpel·lar formaria part del nostre jo actual?

Una vegada vaig tenir un accident de cotxe. Culpa meva. En una corba el cotxe se’m va desviar cap a un costat i, amb un cop de volant, cap al centre de la carretera. Vaig xocar frontalment amb un altre cotxe que venia en direcció contrària. Recordo els instants abans de l’accident. Recordo exactament l’instant terrible en què vaig ser conscient de la inevitabilitat del xoc. I a partir d’aquell moment no res, una apagada general, una fosa en negre. El següent instant que recordo és la visió d’un manyoc de plàstic damunt del volant que no sabia identificar, i que després vaig saber que era l’airbag desinflat. Un interval de temps en blanc – potser uns 3 segons- entre un record i l’altre. 3 segons que per a mi no van existir, per molt que la lògica em diu, que van ser 3 segons que formen part de la meva vida.

El temps no recordat desapareix de la nostra autobiografia. Som allò que recordem, però el temps recordat de la nostra vida és sempre molt breu. Potser el 99% del nostre temps viscut és “inrecordable”. Allò que som capaços de recordar, fins i tot amb l’ajut de tota mena de suports materials – fotos, imatges en qualsevol format, gravacions- són tot just uns escassos instants de tot el temps que hem viscut. I no sempre són els més importants, ni els més representatius de la nostra vida. La memòria és selectiva, sí, però a més és imprevisible, ningú no en coneix els criteris de selecció. A banda que potser tampoc no els recordem tal com van succeir en realitat. Els records són en bona part re-construccions mentals a posteriori. Vestits fets a mida.

Ni tan sols podem decidir, en el present, allò que en el futur recordarem i allò que no recordarem. És l’atzar qui mana. Sovint recordem banalitats i oblidem moments importants, per molt que ens agradaria ser nosaltres qui decidim la selecció. Només un cop recordo haver decidit voluntàriament un record, aparentment intranscendent, només com un repte. Tenia uns vuit anys, estava a casa amb febre molt alta mentre em preparava per fer la primera comunió -un ritual de transició que es feia antigament-, i a través de la porta entreoberta de la meva habitació veia un tros del moble del menjador. Em vaig fixar en un punt qualsevol, una nansa del calaix del moble, i vaig decidir que recordaria aquella nansa tota la meva vida. No per cap motiu particular, només per anar contra corrent de l’oblit. El cert és que després de tants anys, més que la nansa, el que recordo és el moment. Em recordo a mi concentrant totes les meves forces en memoritzar aquella nansa, en una lluita titànica contra el temps, contra l’oblit. Però, finalment, no recordo pas la nansa, sinó que em recordo a mi mateix recordant. Potser un “metarecord”. Mai no decidim del tot els records.

De tant en tant podem rescatar alguna cosa del pou de l’oblit, però el forat és immens, abasta gairebé tota la nostra vida. Som uns desconeguts per a nosaltres mateixos. Cada record rescatat, un descobriment.