La cosa de prohibir

Prohibir és lleig. És una expressió d’imposició i d’arbitrarietat. És una demostració de poder i de desigualtat entre els qui manen i fan les lleis i entre els qui obeeixen i les han de complir.

Es poden prohibir moltes coses. Les pomes, per exemple. Bé, les pomes, exactament, no. Em refereixo al seu consum. Ja sabeu, tot allò del paradís i els primogènits de la història judeocristiana… Però, malgrat la prohibició, les pomes poden ser menjades, frase i desobediència que ‒mira tu quinaoració passiva més lletja m’ha sortit‒ només poden ser obra del diable.

Es pot prohibir robar, la qual cosa en realitat està molt bé, perquè evita haver d’estar tota l’estona pendent de les teves propietats o dels béns col·lectius però que, malgrat això, no estan exempts de ser redistribuïts, arrambats, sostrets, furtats, sisats, rampinyats, pillats, pispats, afanats, mangats, desvalisats, saquejats o espoliats, per citar només algunes de les modalitats de robatori que tenen policies i jutges ofegats en un oceà d’expedients i paperassa.

Es poden prohibir els llibres, com bé saben els inquisidors de totes les èpoques d’ençà de l’adveniment de la impremta moderna, allà a mitjan segle XV, bàsicament perquè els llibres democratitzen la transmissió del coneixement, de la història i de la imaginació que són tres matèries que no convenen gens als qui pretenen perpetuar la distància entre els qui fan les lleis i els qui les han de complir.

Més coses que es poden prohibir? No ho sé, per exemple que les persones de raça negra seguin als mateixos seients d’autobús que les persones de raça blanca. Ja em diràs tu quina mania de creure que hi ha persones que són més persones i tenen més drets que les altres, a no ser que les vulguis tenir esclavitzades i sotmeses fins al dia del judici final. Es pot prohibir també el dret d’autodeterminació, la qual cosa respon a la lògica supremacista que hi ha pobles que tenen dret a constituir-se com una entitat jurídica dins el concert de les nacions i n’hi ha d’altres que no. Ja em diràs tu quina mania de creure que hi ha pobles etcètera…

En fi, hi ha tantes coses que es poden prohibir: l’homosexualitat, la llengua, els referèndums, les vagues, la llibertat d’expressió, internet, determinades paraules, fumar, la masturbació, les drogues,pensar diferent, l’acollida d’immigrants, menjar conguitos abans de dinar… Ep! Fins i tot els colors es poden prohibir. El groc, per exemple. Perquè la cosa aquesta de prohibir és lletja i anguniosa d’entrada, per allò de la imposició, el poder, l’arbitrarietat i tal, però quan t’hi poses i li agafes gust és un no parar, tu…

Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012),De memòria (2016) i La paraula primera (2017). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.