Entre els tòpics repetits un i altre cop per l’unionisme, per tal de construir això que ara en diuen postveritats, hi ha el de que l’independentisme provoca una fractura social, que les famílies ja no podien dinar juntes per Nadal, que les amistats de tota la vida es trencaven, o que la gent es miraven els uns als altres amb el recel de si eren d’una o altra banda.
I el cert és que, com totes les mentides que pretenen ser plausibles, aquesta es basa en una veritat parcial. Efectivament, en una situació de conflicte hi ha confrontació de perspectives, però aquesta només es fa visible en certes condicions.
L’independentisme fa molts anys que existeix en aquest país, i mai no s’havia parlat de cap mena de fractura ni de divisió en la societat catalana. Ans al contrari, Catalunya, es deia, semblava una bassa d’oli. Aleshores, que és allò que ha canviat en els darrers temps i que ha fet visible la confrontació?. L’únic que ha canviat és que l’independentisme ha evolucionat, de ser un moviment minoritari, i gairebé irrellevant políticament, fins esdevenir una “mainstream”, o corrent principal d’opinió a Catalunya. Aquest ha estat el seu pecat, el de fer-se gran.
Mentre eren quatre gats, no només no molestaven sinó que donaven un aire liberal a l’espanyolisme predominant que graciosament els “tolerava”, gairebé com una mostra folclòrica de diversitat política que legitimava l’estatus quo. Aleshores no hi havia confrontació?, no existia cap fractura social?.
El que hi havia és que els independentistes acceptaven democràticament la seva posició minoritària sense estridències, sense crispació al carrer ni a les cases, sense mirar-se malament a ningú, sense violències, sense obligar a ningú a posicionar-se, sense estigmatitzar a ningú, i sense fer filibusterisme histriònic, i gairebé histèric, al parlament quan no tenien prou vots per imposar-se.
Mai ningú va obligar ningú a cridar “visca Catalunya” sota l’amenaça de trencar-li la cara si no ho feia, mai ningú va amenaçar ningú amb la presó si no combregava amb les pròpies idees, mai cap empresa va fer xantatge a la població desplaçant la seva seu social fora del país.
Això és el que ha canviat. Que aquells que estaven acostumats a imposar-se com la cosa més normal del món, a imposar una “normalitat” en que els altres callaven i acceptaven esportivament la seva condició minoritària, no s’han acabat d’empassar que les coses hagin canviat. És molt fàcil ser demòcrata quan sempre guanyen els teus. Allò que no ha pogut pair el nacionalisme espanyol és esdevenir democràticament minoritaris. I ara sí, és clar, ara hi ha fractura.
És legal i legítim ser independentista en aquesta Europa del segle XXI? Ara sabem que la resposta és: sí, sempre que només sigui a títol personal, com qui és vegetarià, o agnòstic, o aficionat al funambulisme. Es pot ser independentista a condició de que no es vulgui la independència, tal com ja fa temps que van aprendre, per exemple, els socialistes, a ser socialistes sense voler el socialisme. Aleshores sí.
És aquesta la normalitat? que es pot ser dissident de l’estatus quo sempre que sigui en privat i de forma minoritària?. Però que si un dia el teu projecte polític esdevé majoritari s’ha acabat el bròquil de la democràcia i d’altres collonades?.
Potser per això la única manera que han trobat de recuperar aquesta “normalitat” perduda ha esta un cop d’estat legal anomenat 155. Es veu que ara ja no n’hi ha cap de fractura social, ara ja tot torna a ser normal. S’imposa el silenci dels de sempre. Un silenci de cementiri, de cunetes plenes de silencis forçats.
I, tanmateix, la remor persisteix.