Neoruralismes

Més enllà del vessant sanitari, s’ha parlat molt sobre les conseqüències socials de la pandèmia del COVID-19. Sens dubte, una sacsejada social tan forta ha obert perspectives de canvi social, o d’acceleració de processos de canvi preexistents. Molts d’aquests processos estan mediats pel paper de les telecomunicacions, tant en l’àmbit pròpiament comunicatiu, com en l’econòmic o l’educatiu, per citar-ne només alguns. El que està clar és que, d’aquest túnel, sigui quan sigui que en sortim, en sortirem diferents de com hi vam entrar. Val més que ens hi preparem, i que mirem d’aprofitar-ne els aspectes positius i les oportunitats.

Un dels canvis que ens venen al damunt sorgeix de la combinació de les possibilitats del teletreball, que sembla que fins i tot les empreses han descobert per fi, i de la necessitat d’escapar d’uns entorns urbans cada dia menys amables i més sufocants. A aquesta convergència encara s’hi podria afegir el pas d’un ecologisme militant minoritari a un nou ecologisme de masses, que s’ha produït en les darreres dècades. Es tracta, efectivament, de la possibilitat real d’un “retorn al camp” des d’amplis sectors de població urbana.

El neoruralisme no és pas una novetat del segle XXI. Es tracta d’un intent de recórrer el camí invers que havia portat durant segles a bona part de la població, per motius econòmics, a abandonar les poblacions petites per amuntegar-se a les grans urbs, buscant millors possibilitats laborals, però també millors serveis socials, sanitaris, culturals, etc. Els neorurals, en canvi, buscaven una altra manera de viure, a cavall entre Rousseau i els socialistes utòpics, més a prop de la natura, en el marc d’un sistema econòmic alternatiu al capitalisme consumista.

Aquest moviment, sorgit a partir dels anys seixanta al món, i a partir de finals dels setanta a Espanya, es va produir en diferents onades, i amb diferents matisos culturals. Però, a diferència de les migracions del camp cap a la ciutat, solia tenir una forta càrrega ideològica, per la qual cosa s’ha parlat sovint de “migracions utòpiques”. En nom de formes alternatives de vida, els neorurals podien esdevenir neopastors, o neoartesans, disposats a canviar el món amb el seu exemple, vivint amb una sabata i una espardenya.

En canvi, els urbanites que avui es plantegen fer el trajecte des de la ciutat cap al camp, no tenen cap intenció de viure de les seves cabres o de les seves gallines, ni de fabricar figures de fang o collarets de cuiro. Són gent de classe mitjana, amb una bona formació acadèmica, que tracten de fer una feina de qualitat, sovint similar a la que ja fan, però a través del teletreball. Els nous sistemes de comunicació permeten que siguin els coneixements els que viatgin, en lloc dels treballadors. Són gent que reclamaran els mateixos serveis de qualitat que tenen a les grans ciutats – habitatge, sanitat, cultura, lleure – però en un entorn ecològicament més equilibrat i de major qualitat de vida.

Caldrà veure fins a quin punt aquesta tendència és prou massiva i persistent per esdevenir un fenomen social rellevant en els pròxims anys, però aquest país difícilment tindrà una altra oportunitat de contrarestar el desequilibri demogràfic, social i econòmic que pateix històricament, agreujat cada cop més en els darrers decennis amb l’èxode rural, i que ha convertit Catalunya en un capgròs desproporcionat, amb una capital exageradament gran en comparació amb el seu esquifit cos, lluny del model europeu de xarxa de ciutats petites i mitjanes.

Probablement, en els anys vinents, les comarques interiors, a banda de lluitar en la batalla, eternament perduda, per captar empreses enfront de l’àrea metropolitana de Barcelona, ho hauran de fer per captar persones amb talent i amb capacitat, en seduir-les. L’oferta d’aquests territoris no haurà de ser de més polígons industrials, o de més beneficis fiscals per empreses, sinó de serveis de més qualitat per a la ciutadania, salut, educació, habitatge, comunicacions, cultura, i d’un ecosistema realment equilibrat. L’estat del benestar, no concebut com a despesa, sinó com a inversió de futur. Aquesta és l’oportunitat.