“No ho entenc”

Ho he intentat, ho juro. He intentat entendre-ho i no me’n surto. Tota la vida he intentat entendre la gent, posar-me en el seu lloc, per comprendre allò que pensen, allò que senten. Potser sí que per això em vaig fer psicòleg. Però ara mateix no ho puc entendre per molt que ho he intentat, de bona fe, en els darrers temps. No aconsegueixo entendre perquè els fa tanta por, als catalans nacionalistes espanyols, de viure en una Catalunya independent.

Els que no s’identifiquen com a nacionalistes, els “ciutadans del món” que diuen que tan se’ls en dona això dels nacionalismes, no entenc que més els dona com es digui els país on viuen, Catalunya o Espanya, sempre que sigui un país democràtic, pròsper i just.

Els que tinguin por que Catalunya s’enfonsi econòmicament, tenim un fotimer d’estudis científics, i que ja tothom coneix, molts d’ells de gent que no té res d’independentista, que confirmen que no només no hi hauria cap debacle econòmica, sinó que el país, i la seva gent, que és allò important, tindrien la oportunitat de viure millor i més dignament.

Que els procupa doncs? El tamany del perímetre de la frontera? És el tamany el que importa?. Però no haviem quedat que avui dia no hi ha fronteres?. I no ha demostrat a bastament l’experiència internacional que els països on la gent viu millor no són pas els països més grans. Que els països petits o mitjans, (Dinamarca, Austria, Bèlgica, Suècia, …) són els més capaços d’adaptar-se a les circumstàncies, els que més es preocupen del benestar de les persones i es deixen de somnis de domini imperial sobre altres països?

No hi ha arguments mínimament fonamentats en la raó, i per això potser només queden els motius emocionals, les visceralitats, els temors irracionals, identitaris, dels que “se senten” espanyols.

Però els que se senten espanyols, poden seguir sentint-s’hi, de fet crec que la proposta és que tothom pugui mantenir la nacionalitat espanyola. Els sentiments identitaris no depenen d’on es viu (de fet, tothom que ha viatjat sap que se sent més d’un país quan és a fora del país). Les identitats, creades a l’entorn de tota la nostra biografia, ens acompanyen al llarg de la vida i han de ser respectades, legítimament i legalment.

Però potser els que menys entenc són els que, des d’aquesta vessant emocional, es queixen que no volen “haver d’escollir entre el pare i la mare”. I són persones adultes! Puc entendre que quan a una criatura li diuen que el pare i la mare se separen pugui tèmer algun trencament emocional, més que res perquè la criatura els ha viscut com un tot. Entenc que els pares li hagin d’explicar que el pare i la mare l’estimaran igual, i que ell els podrà veure i estimar igualment, que no haurà d’escollir entre l’un i l’altre, perquè ambdós hi seran. Entenc que a una criatura se li hagi d’explicar que els pares es separen per que tots plegats puguin viure més feliços, per a que s’acabin d’una vegada les bronques, les esbaralles i els mals rotllos que la criatura veia, dia sí dia també, quan arribava a casa. Perquè tothom té dret a ser feliç. O si més no a intentar-ho.

I si, a més, es dona el cas que un dels membres de la parella és un maltractador de l’altre, algú que contínuament amenaça, desprecia, humilia, i fins i tot esbatussa a l’altre, aleshores no només cal que la criatura ho entengui, sinó que, si més no a una certa edat, cal que s’hi solidaritzi, i que ajudi al progenitor maltractat a recuperar la seva llibertat. La llibertat que té tothom de viure amb qui l’estima, lliurement i sense imposicions, perquè ningú no estima ningú per la força.

Les criatures han d’aprendre que, a la vida, no n’hi ha prou a exigir el dret que hom te a ser feliç, també cal exigir el dret dels altres, inclosos els pares i les mares, a ser-ho.

Si no som capaços d’ensenyar una cosa tan bàsica a la canalla, i també als adults, algún dia el món esdevindrà un infern. I no ho serà pels catalans, o pels espanyols, o pels txambuli de Papua Nova Guinea, ho serà per a tothom.