Silencis. Així, en plural, perquè no hi ha un sol silenci. Hi ha molts silencis que conviuen alhora, que es creuen, que dialoguen o que es barallen, amb significats molt diferents. El silenci del qui escolta, el de qui ho fa veure, el de qui espera el seu moment, el silenci emprenyat, el de càstig o d’amenaça, el dels enamorats, el silenci prudent, l’agosarat, l’impertinent, el que es manté per obligació, o per respecte, el silenci de biblioteca i el d’hospital, el silenci de qui no sap, o si més no del que sap que no sap, el silenci com a resposta, com a única resposta possible i honesta, i així gairebé fins a l’infinit, aquell lloc inexistent on diuen que van a parar tots els silencis.
El silenci és un llenguatge menystingut a favor de la parla, i a vegades de la xerrameca,o fins i tot de la cridòria. En els debats polítics televisats es valora el temps que cadascú és capaç d’omplir parlant. Se suposa que guanya qui més parla, com menys silenci millor, fins que acabem no sentint res. Potser caldria començar a fer debats de silencis, atès que el silenci és una condició necessària, si bé no suficient, per escoltar, que és el primer graó de l’acció política.
El silenci com el “no res” necessari per a tot. El full en blanc on escriure, la tela on pintar, el silenci com a condició per a la música. “El silenci és un so” explicava Pere Portabella referint-se a la seva pel•lícula “El silenci abans de Bach”.
A més de text, el silenci és també context. És l’embolcall imprescindible de la paraula,o de la música. És l’espai vuit que delimita una escultura, el seu motlle en negatiu, format per aire i llum. És l’abans i el després. És l’epíleg, el definitiu, però també és el pròleg. Un amic psiquiatre em va dir un dia que quan els seus pacients arribaven els deixava parlar, i que diguessin tot allò que ja havien pensat que dirien, fins que, esgotat el seu discurs previst i més o menys preparat, arribava el silenci. I era a partir d’aleshores, després d’aguantar unllarg i incòmode silenci, quan el pacient començava a explicar-li el realment important. Allò que només dius quan hi ha algú realment disposat a escoltar-te, a mirar-te, sense necessitat de màscares.
Aquests dies ha calgut que el món s’ensorrés perquè descobríssim que el silenci existeix fins i tot als carrers i a les places de les grans ciutats. Havíem oblidat que podíem escoltar el silenci, però és trist haver de fer-ho en mig del drama.Ho haurem de recordar el dia que el soroll torni a envair les nostres vides, sabent que és després dels llargs i terribles silencis quan s’obren pas les terribles veritats.