Com Joan Sauret

Cada dia que passa retornem una mica més als anys foscos de les dictadures del segle XX. Què caracteritza una dictadura sinó la persecució dels dissidents, la limitació de les llibertats fonamentals i els processos judicials sense garanties? La marxa a l’exili de Marta Rovira i Vergés, secretària general d’ERC, recorda inevitablement l’exili del  balaguerí Joan Sauret i Garcia, antecessor seu a la secretaria general del partit.

Joan Sauret neix a Balaguer el 1899. Emigra el 1914 a l’Argentina, on escriu a Ressorgiment, i torna a Balaguer el 1921, hi obre una impremta i s’inicia en la política. Secretari de la Joventut Nacionalista de Balaguer –les joventuts de la Lliga–, col·labora a La Branca i Flama i impulsa i codirigeix Pla i Muntanya. Fundador d’ERC el 1931, al primer congrés del partit, el 1932, accedeix a la direcció nacional. El mateix any és escollit diputat al Parlament per Lleida. A Barcelona escriu a La Humanitat i a La Campana de Gràcia. En plena guerra, el 1936 és nomenat representant del Departament de Finances al Comitè d’Apropiacions i el 1938 esdevé secretari general del Departament de Sanitat.

Exiliat a França el 1939, passa per Perpinyà, Montpeller i París, on col·labora estretament amb els presidents Irla i Tarradellas. El 1955, un any després que Josep Tarradellas assumís la presidència de la Generalitat a l’exili, Sauret el relleva a la secretaria general d’ERC, essent el màxim dirigent del partit –no hi havia president des de la mort de Companys– fins que passa el testimoni a Heribert Barrera el 1976. A l’exili recupera La Humanitat i impulsa Tribuna i els butlletins Cartes d’Europa i Espagne-Europe, Activités Européens des Espagnols. Promotor de la Unió de Federalistes Catalans, assumeix la vicepresidència del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu.

A L’exili polític català (1979) Sauret dona testimoni de la duresa de l’exili. Es tracta d’una crònica pionera alhora que vastíssima sobre els periples dels exiliats catalans entre 1939 i 1975. Hi descriu els primers moments de la dispersió, els camps de concentració, que coneixia bé –va ser internat al camp de le Vernet–, les organitzacions i les publicacions catalanes fora, la represa de la Generalitat i totes les seves vicissituds… Quin paral·lelisme el “Consell Nacional Català” d’Irla a la “terra lliure de França” i el projecte de “Consell de la República” de Puigdemont a l’“espai lliure de Brussel·les”!

Des de la nostàlgia de l’exili també escriu Bellviure. Un poble al peu del campanar i a la vora del riu. A l’obra, premiada als Jocs Florals de París el 1948 i publicada el 1975, hi descriu de forma novel·lada la Balaguer de la seva joventut, als anys vint, llavors emplaçada només al marge dret del riu. El barri dels senyors, que copen el Mercadal i el carrer d’Avall fins que el diner canvia de mà i pugen els comerciants, el barri pagès, amb l’escataineig de les gallines als carrers que des de Sant Salvador s’enfilen amunt, les fires, la festa major… Els cafès de la ciutat, i les tertúlies que hi tenen lloc, li serveixen per valorar les diferents tendències polítiques: l’ocàs del carlisme, la rostisseria dels radicals, el catalanisme, que “deixà d’ésser un producte de desvagats i prengué arrels en tots els estaments” i els monàrquics, a qui “ni els ministres ni els alcaldes no eren capaços de treure’ls del pou on s’ofegaven cada dia una mica més”. Balaguer era, per Sauret, una “universitat de la política, en la qual no tenien cabuda els aprenents”. Cent anys després, alguns aspectes han canviat ben poc, com és el cas del “mal camí farcit de clots” que s’ha d’agafar a l’altura de Tàrrega quan, venint de Barcelona, deixes “la carretera reial”. Ara els clots potser estan tapats però l’aïllament de Balaguer a nivell d’infraestructures continua essent palmari.

Joan Sauret torna a Balaguer quan enviuda, el 1983, i hi mor el 1985. Després de dedicar la vida a Catalunya en les circumstàncies més difícils, Sauret ha caigut en l’oblit. És el cas d’altres homenots republicans que hem estat incapaços de reivindicar. Els seus valors de catalanitat i de radicalitat democràtica, però també d’esforç i de treball, serien millors banderes que la del militar que presideix el nostre passeig i dona nom a una de les nostres escoles i que resulta que ni va néixer a Balaguer. Potser ara que tornem a parlar d’exili i de república sabrem recuperar la memòria dels millors fills que ha donat casa nostra, els més il·lustres i els més il·lustrats.